La llei trans, a debat

abril 2021 / VERSUS

A favor de la llei trans

Adrián Agenjo

Tras más de una década desde la aprobación de la Ley 3/2007, reguladora del cambio registral de sexo, el Ministerio de Igualdad del Gobierno de España ha presentado el borrador de la Ley para la igualdad real y efectiva de las personas trans. Conocida también como la ley trans, resulta una iniciativa más que necesaria para asegurar que las personas transexuales puedan expresar su identidad de género, elemento fundamental del derecho al libre desarrollo de la personalidad según el TC (STC 99/2019), como cualquier otra persona.

La cuestión más criticada de la ley ha sido la incorporación de la autodeterminación de género, elemento que pasa por eliminar la necesidad de someterse a una terapia hormonal y a un diagnóstico de disforia de género antes de cambiar el sexo que figura en tus documentos (según la Ley 3/2007). 

En cuanto a lo primero, requerir a las personas transexuales un tratamiento o cirugía de cualquier índole constituye una injerencia en el derecho a su vida privada, como ha reconocido el TEDH en dos ocasiones (AP, Garçon y Nicot c. Francia; X y Y c. Rumanía). Esto es así no solo porque muchos de estos tratamientos causan efectos secundarios (como la infertilidad), violando también su derecho a la integridad física, sino porque obliga a las personas trans a someterse, aunque ellas no lo deseen así, a modificaciones corporales para poder presentarse con su género correspondiente ante todas las instituciones. Al fin y al cabo, supone someter a una validación externa el ejercicio del derecho al libre desarrollo de la personalidad, obligando a las personas trans a enfrentarse a una encrucijada que nadie tendría que experimentar: elegir entre que se respete su integridad física e intangibilidad corporal o su vida privada y la expresión de su personalidad. 

Respecto al diagnóstico de disforia de género, como indica la OMS, la transexualidad (por evidente que parezca) no es un trastorno mental, por lo que requerir un diagnóstico resulta arbitrario y solo sirve para patologizar algo que no es una patología. Así lo han reconocido el Experto Independiente de Naciones Unidas para la Orientación Sexual y la Identidad de Género, el Consejo de Europa (en la Recomendación 2048) y el Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos.

La Ley trans extenderá, además, el derecho a la autodeterminación de género a los menores y a los extranjeros, quienes podrán recibir, en cualquier caso, el asesoramiento del Sistema Nacional de Salud, tanto al inicio como a lo largo de su transición. En este sentido, el mismo TC (STC 99/2019) declaró inconstitucional que la Ley 3/2007 solo permitiese efectuar el cambio de género a los mayores de edad. 

“¿En qué momento la atribución de derechos a un colectivo minimiza los derechos de otros?”

Otros críticos argumentan que la Ley trans ‘’borra’’ a las mujeres y desdibuja su opresión. ¿En qué momento la atribución de derechos a un colectivo minimiza los derechos de otros? ¿Acaso el matrimonio homosexual ha borrado la categoría de matrimonio? Creer que son solo mujeres las que han nacido con ciertos rasgos fisiológicos y que esto es la base de su opresión implica asumir un esencialismo biológico que ignora que la discriminación hacia las mujeres se sustenta en el género como una construcción sociocultural. Paradójicamente, otro sector alega que las personas trans perpetúan los roles de género (¡cómo si las personas cisgénero no lo hiciéramos diariamente!), entendiendo, parece ser, que las personas trans tienen una especial obligación de abolir el género. 

Por último, algunos arguyen que con esta ley los violadores decidirán ‘’hacerse’’ trans para tener mayores facilidades para agredir a mujeres. Sería insólito que, de entre todas las facilidades que los hombres disponen para atacar a una mujer, estos decidiesen cambiarse una categoría del DNI para hacerlo.  Además, en caso de que un hombre decidiese hacer esto para evitar (solo) el agravante de género, nuestro ordenamiento tiene mecanismos suficientes para evitar tales supuestos: no cabría la inaplicación retroactiva del agravante porque así lo estipula el mismo proyecto de ley en su artículo 14, así como los principios del derecho penal, que dictaminan que los hechos se juzgarán conforme las circunstancias del momento concreto en que se dio el delito (por no hablar que sería suficiente con aplicar la doctrina del fraude de ley). 

Curiosamente, ninguno de estos quiméricos peligros se ha plasmado en la realidad de aquellos lugares donde se han aprobado leyes de este tipo: ni en países como Bélgica, Dinamarca, Francia, Malta, Portugal, Uruguay o Costa Rica, ni en las ya 14 Comunidades Autónomas dónde hay leyes que reconocen la autodeterminación de género. 

Con suerte, aquellos argumentos que buscan privar a un colectivo tan vulnerable de un derecho del que nosotros disfrutamos cada día desde el momento en que nacemos el de ver nuestra identidad de género debidamente reconocida—, pasarán al anacronismo de la historia y la ley trans se abrirá paso.

En contra de la llei trans

Iker Freiria

No me n’amago, més que definir-me o sentir-me home, sóc un home. També sóc heterosexual, blanc i catòlic. Aparentment sembla que sigui la persona menys indicada per opinar al respecte. Malgrat tot, crec que seré capaç d’argumentar amb total respecte, sense ferir sensibilitats ni crear una animadversió automàtica per tot allò que sóc i aparentment represento.

“[…] és un esforç deliberat […] d’esborrar una realitat tan objectiva com el sexe”

Si hagués de resumir en una frase el contingut de l’esborrany diria que aquest és un esforç deliberat i arbitrari d’esborrar una realitat tan objectiva com el sexe, ja no només com a categoria jurídica -afortunadament només poden incidir en això, sinó també com a categoria biològica i, en conseqüència, social. És el clar exemple que el fanatisme ideològic es creu capaç, fins i tot, de negar la realitat, pretenent canviar el paradigma del verb “ser” pel dels verbs “definir-se” i “sentir-se”. El subjectiu és converteix en l’objectiu.

A continuació i de forma argumentada, exposaré les raons que, al meu humil parer, fan d’aquest esborrany un text que no s’hauria de convertir en Llei:

En primer lloc, es pretén la creació d’un nou dret a la identitat de gènere lliurement manifestada sense necessitat de prova mèdica o psicològica, la conseqüència jurídica del qual és també el dret al canvi de sexe registral sense que hi pugui mediar, entre d’altres coses, expressió de gènere ni referència a les característiques sexuals del sol·licitant, amb la voluntat de no patologitzar-lo.

Això vulnera un principi registral bastant bàsic que és el de la certificació, imprescindible per garantir una mínima seguretat jurídica. Aquesta laxitud registral podria suposar la porta d’entrada al frau, pertorbant la voluntat de l’esborrany que se suposa que és la protecció del col·lectiu trans. Cal afegir que, en aplicació de les recomanacions de l’OMS al respecte, el canvi de sexe registral ja està permès i regulat, mitjançant, però, certificat mèdic o psicològic.

En segon lloc, es pretén, en el relatiu als menors i en l’àmbit educatiu, que els menors de 12 a 16 anys puguin sol·licitar el canvi registral de sexe mitjançant una simple declaració de voluntat expressa sense necessitat de prova mèdica o psicològica a través d’un dels seus representats legals -pares- en el cas que hi hagi discrepància entre ambdós al respecte, obrint la porta a la discòrdia familiar en un tema tan complex i amb conseqüències de caràcter psicològic pel menor en qüestions tan adverses. 

En l’àmbit educatiu es pretén la difusió d’aquest nou paradigma, sense fonaments objectius i amb greus conseqüències pel que fa a la confusió i la manca de fonaments objectius pel lliure desenvolupament de nens i adolescents.

En tercer lloc, es pretén, pel que fa a la salut, situar els endocrins a càrrec dels tractaments de canvi de sexe en una complicada situació, sense massa a dir sobre la idoneïtat i la quantitat de fàrmacs hormonals (els quals afecten de manera notable la salut) a subministrar als pacients que estiguin en tractament. Aquesta facilitat a l’hora d’accedir als esmentats tractaments hormonals i la inconsistència de la legislació al respecte ha provocat que al Regne Unit, amb una regulació aplicable semblant a la pretesa a l’esborrany, hagi augmentat un 4.500% el nombre de nenes derivades a clíniques de gènere on se les sotmet a tractaments de bloqueig hormonal com a conseqüència de la promoció d’idees acientífiques a les escoles davant de malestars entre algunes d’elles que poc tenen a veure amb la transsexualitat. Com afirma el col·lectiu Feminista Ilustrada al respecte, una nena que juga a futbol ni és una nena lesbiana ni es una nena transsexual, és una nena que juga a futbol.

En quart lloc, es pretén a nivell esportiu que el sexe registral pels majors de 16 anys i la identitat de gènere per als menors de 16 anys i els immigrants que no satisfacin els requisits per sol·licitar la rectificació del sexe registral, sense que en cap cas es puguin fer verificacions del sexe dels esportistes, sigui el que defineixi si juguen a la secció masculina o femenina, el que comportaria situacions d’avantatge competitiu injustificat en favor d’esportistes trans. 

Un es pregunta si participar amb l’esmentat avantatge a determinades disciplines esportives és un “dret trans” o una arbitrarietat camuflada de dret. En tot cas, això donaria pas a la confusió entre els joves esportistes, particularment entre les nenes, sobre l’origen de les seves incomoditats en relació als rols de sexe, el que podria abocar-les, com indicava en relació al precedent britànic, al consum de bloquejadors hormonals. És també això un “dret trans”?

Finalment, cal preguntar-se quin sentit té que, sota el pretext de protegir i emparar el col·lectiu trans, es pretengui d’una forma tan tortuosa i arbitrària a negar una realitat biològica i social tan objectiva com el sexe. No es pot fer de cap altra forma més constructiva? Afortunadament, però, si Déu vol, si finalment els impulsors segueixen sense disposar dels suports parlamentaris necessaris, tot plegat només quedarà en una confrontació d’arguments favorables i contraris en relació a un text, un simple text i no una Llei. 

Hi ha marge a l’esperança.

Llegeix més articles...

Entrevista a Farru

Us preguntareu, qui és en Farru? Ell és l'ànima de la festa i la mascota de la Pompeufarra, una associació universitària que des de 1992...

Llegir >

PORTADA  •  NOSALTRES  •  ARXIU  •  ESCRIU  •  SEGUEIX-NOS!

© Copyright 2021 l’Universitari. Tots els drets reservats. | Desenvolupament web per Pol Villaverde