Els fets de la Mostra d'Associacions a la UPF, a debat

abril 2022 / VERSUS

S’ha de tolerar la intolerància?

Albert Aragonès

«És una paradoxa, però la tolerància il·limitada pot portar a la desaparició de la tolerància», deia el filòsof Karl Popper. I aquesta frase és un bon resum de per què avui defenso els fets que es van produir a la mostra d’associacions de la UPF, on multitud d’estudiants —de caires ideològics molt diferents— van fer fora els portaveus de “S’ha Acabat!”. Abans de començar cal entendre què és S’ha Acabat!, i, sobretot, quines posicions defensen els seus representants. Es defineixen com “l’única associació jove constitucionalista a Catalunya” i, el problema, a part del discurs basat en fal·làcies i coercions, són les seves aliances. Júlia Calvet, la presidenta de l’associació, descrivia els militants del SEPC com a “energúmens” i “violents” i, a més a més, el dia contra la violència LGTB-fòbica a l’esport va criticar via xarxes el posicionament del Futbol Club Barcelona en la reivindicació.*

Digue’m qui et defensa i et diré qui ets. S’ha Acabat! també té una forta connexió amb la força d’extrema dreta VOX, no només en forma d’interaccions constants a les xarxes, sinó també a l’hora de donar-los suport de manera mediàtica. Quan aquests fets es van produir, el primer representant polític que es va presentar al campus va ser Ignacio Garriga, diputat al parlament que fa uns anys piulava a favor del cop d’estat del 1936. Santiago Abascal no va trigar en penjar un vídeo per donar-los suport. Minuts més tard va arribar Carlos Carrizosa a escridassar els qui passejaven per la plaça. Un grup d’estudiants movilitzats tenien clar que no volien permetre’n la participació en la jornada de mostres, i en rebre provocacions, altres estudiants del campus s’hi van unir de manera espontània, i van aconseguir que els representants constitucionalistes marxessin.

Des d’aquells fets, multitud de professors i, fins i tot la mateixa universitat, van condemnar el que va passar, remarcant que “la llibertat d’expressió és un principi fonamental pel funcionament democràtic de la universitat”. És important distingir entre la llibertat d’expressió i la promulgació d’un discurs d’odi, que ataca drets bàsics i col·lectius discriminats, entre d’altres. S’ha de tolerar la intolerància? S’ha de legitimar un discurs inhumà? El racisme, l’antifeminisme, la catalanofòbia i la LGTB-fòbia no són ideologies, són actituds que ataquen els principis bàsics de convivència social i, sobretot, que són antidemocràtics. Quan estenem la tolerància a aquells que són obertament intolerants, els tolerants i la tolerància acaben destruïts.

“Des d’aquells fets, multitud de professors i, fins i tot la mateixa universitat, van condemnar el que va passar, remarcant que ‘la llibertat d’expressió és un principi fonamental pel funcionament democràtic de la universitat'”

Qualsevol moviment que prediqui l’odi de manera directa i que tingui vincles clars amb altres moviments que el reforcen, ha de quedar fora de l’espai no només de la universitat, sinó de la legalitat política. Perquè estem parlant de vida. És un conflicte per la nostra supervivència, pel nostre dret a existir i a viure vides dignes. Per continuar estimant, somrient, parlant amb llibertat, amb empatia. Per això mateix, cap espai a l’odi. Cap espai al feixisme.

*Rectificació (04-04-2022): El primer paràgraf d’aquest article ha estat modificat amb posterioritat a la seva publicació inicial. 

La radicalització materialitzada a la comunitat universitària

Sergi Tura

La democràcia espanyola, malgrat ser realment jove, ha hagut de fer front a situacions límit. Una d’aquestes situacions va tenir lloc un 23 de febrer. Un grup de persones es van organitzar per assaltar violentament la seu de la sobirania del poble i imposar, així, el seu propi règim —ideològic i polític. Al cap de quaranta-un anys, la democràcia encara ha de fer front a situacions que, tot i no ser comparables, es plantegen més com a reptes que com a amenaces.

La Universitat Pompeu Fabra va ser escenari, un altre 23 de febrer, d’uns esdeveniments que han marcat un abans i un després a tota la comunitat universitària. L’assenyalament i expulsió d’alumnes de la mateixa Universitat de forma intimidatòria i coactiva no s’hauria plantejat mai per cap ciutadà d’aquest país. La nostra Universitat, referent nacional i internacional, és una institució sagrada que es construeix sobre les bases de la llibertat d’expressió i el lliure pensament. De fet, tot règim autoritari té l’objectiu de controlar aquests centres, precisament per erradicar la lliure expressió i el pensament propi. No és casualitat, per tant, entendre per què l’assenyalament directe a estudiants es va produir en un entorn universitari.

“La Universitat Pompeu Fabra va ser escenari, un altre 23 de febrer, d’uns esdeveniments que han marcat un abans i un després a tota la comunitat universitària”

En efecte, aquells que buscaven silenciar estudiants que representen no només una associació, sinó el propi dret a pensar i expressar-se lliurement, es van acabar retractant com a defensors del pensament únic i la restricció dels drets més fonamentals. Hi ha qui argumenta que un atac de tal magnitud pot ser justificat per determinats discursos polítics o hipotètiques analogies amb partits concrets. No obstant això, el problema no neix a la política sinó a la societat. Aquells que veritablement justifiquen aquests fets semblen defensar més els valors de l’estat natural hobbesià que els de l’antifeixisme sota el qual diuen actuar.

Així doncs, la paradoxa sembla jugar un rol clau en les postures totalitàries. En aquest cas, aquells que diuen defensar l’antifeixisme són els mateixos que decideixen, un dia de vaga, si els estudiants poden o no anar a classe, a més de decidir quins pensaments són vàlids o acceptables dins d’una Universitat o promoure quina ideologia s’ha de seguir i quina perseguir. No es tracta d’un problema aïllat i ocasional, sinó d’un defecte estructural de la societat catalana. Aquest defecte s’explica amb la impunitat amb què actuen en violar tots els principis que construeixen aquest país.

En qualsevol dels casos, els fets que van tenir lloc a la Fira d’Associacions transcendeixen tant la Universitat com la política. Puc assegurar, des de la primera persona, que l’impacte psicològic que provoca ser rodejat per desenes de persones que et deslegitimen i et priven del teu propi pensament és molt fort. L’únic suport que queda després és creure en la necessitat de defensar els drets que prima facie ja haurien d’estar garantits en una democràcia. Més enllà dels efectes que va tenir l’atac contra estudiants, cal evidenciar el problema de la radicalització i fanatisme d’algunes ideologies que creuen poder actuar al marge no només de la llei, sinó també del respecte. Hi ha un problema a la nostra societat i hem de saber fer-hi front. Només d’aquesta manera aconseguirem una democràcia més forta, una Universitat més plural i que el proper 23 de febrer puguem dir que la intolerància s’ha acabat.

Més d'aquesta edició...

Que ballin els gegants!

De totes les velles imatges que han pres estat en l’ànima del poble, no n’hi ha cap que pugui igualar-se a la dels Gegants

Que aprendre sigui un plaer

"La inestabilitat dels horaris, la gestió constant de l’imprevist i una pedagogia que s’allunya de la reflexió: què hauria de ser aprendre? "

- Més d'aquesta edició -

Que ballin els gegants!

De totes les velles imatges que han pres estat en l’ànima del poble, no n’hi ha cap...

Que aprendre sigui un plaer

"La inestabilitat dels horaris, la gestió constant de l’imprevist i una pedagogia que s’allunya de la reflexió:...

- Recomanats -

(Des)encís europeu

La Unió Europea: aquell ens intangible plasmat en institucions, lideratges i fons de recuperació als mitjans. Per...

Solament som un número?

279.000 estudiants a tota Catalunya, 253.000 matriculats a universitats públiques i 26.000 a universitats privades. Però, i...

PORTADA  •  NOSALTRES  •  ARXIU  •  ESCRIU  •  SEGUEIX-NOS!

© Copyright 2021 l’Universitari. Tots els drets reservats. | Desenvolupament web per Pol Villaverde