agost 2021 / ENTREVISTA

Entrevista a

Mònica Terribas

Mònica Terribas és periodista i professora a la Universitat Pompeu Fabra. Comença a treballar a TV3 l’any 1987, cadena que acabà dirigint durant 4 anys. Convertida en un referent, va ser directora i presentadora de El Matí de Catalunya Ràdio, programa que va deixar fa un any. Ara ens explica el per què de les seves decisions, i ens dóna les claus per entendre millor el món que ens envolta.

Per aquelles noves generacions que no han seguit tota la seva trajectòria, tant a la televisió com a la ràdio, quin moment/programa els faria mirar o escoltar com a carta de presentació?

Molt bona la pregunta -riu- perquè t’obliga a triar, i en aquest cas em costa moltíssim; jo he fet molta feina com a periodista darrere les càmeres, els micròfons, sense donar ni la cara ni la veu.

El període de la meva vida més intens des de la perspectiva de preparació és el que vaig fer amb el Joaquim Maria Puyal a “La vida en un xip” i “Un tomb per la vida”, que són dos programes que, per a mi, són referència i que van marcar també la meva trajectòria acadèmica: l’un era de debat social, i vaig acabar donant la cara com a periodista que aporta documentació en antena. A l’altre, jo feia tota la investigació dels personatges protagonistes, que anaven de Johan Cruyff, Pep Guardiola a Terenci Moix o Lluís Llach. Van ser unes etapes molt intenses en que també vaig aprendre moltes coses.

De vegades oblidem tot allò que no es veu a la pantalla i, per tant, aquestes dues etapes són les que reivindico per tota la feina feta de documentació i d’aprofundir en els temes tractats.

Quan va saber que es volia dedicar al periodisme? Què és el més enriquidor del periodisme?

Fa 28 anys que soc professora a la Pompeu Fabra -vosaltres encara no éreu ni un projecte de persona perquè sou molt joves- i cada vegada dic el mateix: el que t’ha de moure com a periodista és voler explicar i millorar aquesta societat. Això vol dir que t’has d’implicar, denunciar tot allò que no funciona de la teva societat, detectar les anomalies perquè les coses millorin, canviïn i progressin.

“[…] t’has d’implicar, denunciar tot allò que no funciona de la teva societat, detectar les anomalies perquè les coses millorin, canviïn i progressin”

Quan vaig saber que volia dedicar-me al periodisme? Té a veure amb el Joaquim Maria Puyal i un programa d’entrevistes que ell feia en aquella època a Televisió Espanyola Miramar que es deia “Vostè pregunta”. Admetia preguntes de l’audiència. Em va semblar que era una bona manera de compartir coneixement i inquietuds de la gent. Una cosa similar faig ara al programa “Nexes”. Sempre he entès els mitjans de comunicació com una eina perquè la societat es conegui a si mateixa. Això és el que em movia, i no tenir grans exclusives.

Què va suposar per vostè deixar “El Matí” de Catalunya Ràdio i passar a treballar amb Jordi Basté a “Nexes”?

Deixar “El Matí” de Catalunya Ràdio va voler dir tancar una etapa de 7 anys, d’una feina més que intensa, molt absorbent des del punt de vista humà – estar set hores en antena vol dir que t’has de llevar a les 4 del matí, et poses en antena a les 6 i acabes a la una del migdia per començar a treballar en el programa de l’endemà fins les 11 de la nit. Dorms quatre hores i mitja com a molt, i tornes a començar. Deixar el programa va ser, a nivell personal i a nivell humà, molt difícil perquè de cop i volta se t’acaba la vida que has construït des de fa set anys. Jo m’estimava molt el programa i la gent que hi treballava, amb qui ens aveníem molt, però hi havia factors externs que feien que el meu dia a dia fos molt difícil. Sempre he pensat que els projectes d’alt risc exigeixen que tu tinguis un equip molt cohesionat, però alhora, una direcció que remi en el mateix sentit. Si tot no va alhora, els engranatges grinyolen. Com que això no passava, no anàvem alhora, jo vaig considerar que per responsabilitat havia de plegar. Quan tu detectes que aquells que t’han de fer confiança i t’han de cuidar no responen a aquests criteris, i ells no pleguen, ho has de fer tu, perquè aquestes disfuncions acabarien afectant el projecte comú.

La meva feina ara és a MediaPro a la secció de documentals i alhora vaig sumar al projecte del “Nexes” amb Jordi Basté, amic de tota la vida. Tot i no haver tingut tant èxit com s’esperava a nivell purament d’audiència i que ha rebut crítiques (benvingudes siguin), tornava a posar al centre la vida corrent de la ciutadania i els seus problemes (problemes de transsexuals, immigrants, aturats, joves, gent sense recursos…). Penso que el “Nexes” aportava un valor que ara jo trobo a faltar a la televisió pública, per tant, jo estic molt orgullosa.

Vostè va ser directora de Televisió de Catalunya durant 4 anys. Com ho valora?

Penso que els mitjans públics de qualsevol país són una eina fonamental per marcar l’horitzó a la resta de mitjans, sobretot quan aconsegueixen mantenir el lideratge qualitatiu i quantitatiu d’audiència que, per a mi, no són dissociables. Quan una marca pot vendre que és líder en audiència, però en canvi, les crítiques amb biaix de caire polític comencen a erosionar-la des del punt de vista del sentit d’orgull que pot sentir una societat cap a ella, té un problema.

“[…] els mitjans públics de qualsevol país són una eina fonamental per marcar l’horitzó a la resta de mitjans […]”

En aquest moment, no sé si s’està fent el diagnòstic correcte a les marques de les nostres grans empreses de mitjans públics. Cal una anàlisi correcta per saber si tenim una rascada al cotxe, una abonyegada o un sinistre total. Jo no crec de cap manera que hi hagi un sinistre total, però probablement hi ha alguns bonys, però no sempre els actors polítics donen el marge als mitjans per arreglar-los. Si no tens una classe política compromesa amb posicionar professionals independents amb visió de futur que puguin detectar els bonys, ho tens molt negre. És fonamental detectar talent a 10 anys vista, que tingui una visió del negoci global, que sàpiga com funcionen les grans companyies, amb experiència i que oblidi la misèria de la política. Vull pensar que la classe política d’aquest país s’adonarà del moment greu que estan vivint aquestes institucions i prioritzarà aquests criteris.

Com a dona, avui en dia referent principal al sector, com ha viscut el seu pas per la indústria? S’ha sentit discriminada?

Tinc 53 anys, jo ja no soc un referent per la gent de la vostra generació, si no estigués a la universitat donant classes, segurament molts joves no sabrien qui soc. D’això me n’adono a les classes quan veig que el consum periodístic s’allunya dels mitjans tradicionals. La majoria de la informació s’obté a través de xarxes socials, el consum és molt ràpid i, per tant, els referents cada cop ho són durant períodes més curts. Des del meu punt de vista això és bo, perquè hi ha una renovació de referència.

“[quan era directora de TV3] sí que vaig viure faltes de respecte i comentaris sexistes”

Com a dona, haig de confessar que jo vaig ser conscient que era dona periodista quan era directora de TV3. En aquella etapa sí que vaig viure faltes de respecte i comentaris sexistes de portes en fora que, en alguns casos, fins i tot, constava que existien. El cas més paradigmàtic va ser quan vaig entrevistar el president de la Generalitat, José Montilla, i una persona responsable del gremi del taxi va dir que jo estava “malfollada” perquè li feia unes entrevistes que no li agradaven. L’autor de l’article era l’encarregat del taxi de la zona de Barcelona, un càrrec públic, però no li va passar res. Jo no vull que ningú perdi la feina, però si tu em preguntes si ho he viscut com a dona, la resposta és sí. Aquest episodi va donar per molts articles i estic segura que si no arriba a ser un insult relacionat amb el sexe, no hagués passat això. Aquí ha d’haver-hi un canvi, un canvi que està passant en part pel que està empenyent la vostra generació.

Ens pot dir alguna cosa dels seus projectes futurs? Què té entre mans Mònica Terribas?

Estic molt agraïda al Jaume Roures i al seu equip. Mediapro té un univers molt ampli, és una empresa audiovisual global i per tant, entrar aquí era i és un repte. Ara mateix estic en el departament de no-ficció, treballant en documentals. En aquesta posició, la feina és molt diferent del que feia fins ara, necessita més reflexió, investigació i temps, per tant, implica canviar el ritme del periodisme.

Jo no soc experta en documentals, però ara mateix m’interessa aquest tempo, fer una feina que em permet endinsar-me molt més. Els temes en els quals estic treballant no els puc explicar, però t’he de dir que a mi m’interessen les qüestions que ens obliguen a descobrir qui som com a societat i que posen a prova la nostra capacitat d’entomar la nostra pròpia realitat. Penso que és important que siguem capaços d’escoltar coses duríssimes i adonar-nos que aquesta és l’única manera d’entendre-les. En general, això ens porta a temes incòmodes (riu). Això sí, que jo tingui intenció de fer una cosa no vol dir que surti. A la vida, aprendre de les patacades no vol dir deixar-se emmirallar pels èxits, en el món del documental moltes vegades remes molt per no arribar a la riba, cal molta paciència.

Després de tota una carrera al món televisiu, què la va empènyer a iniciar-se en el món acadèmic?

Vaig començar a treballar a la universitat a segon de carrera. Estudiava a la UAB i quan feia segon em vaig incorporar a l’organització d’un congrés internacional d’investigació acadèmica de la IAMCR (International Association for Media and Communication Research). Allà, vaig descobrir a molts acadèmics que es dedicaven a investigar sobre els mitjans de comunicació i va néixer la meva inquietud per la vida acadèmica. A part d’això, tenia molt clar que, quan acabés la carrera de periodisme, intentaria aconseguir una beca per anar a estudiar. Aleshores, quan vaig acabar cinquè, vaig aplicar per una beca, la vaig guanyar i me’n vaig anar a Escòcia, a la universitat de Stirling a fer un doctorat de comunicació durant 2 anys i mig. L’any 1993, un cop acabat el doctorat, vaig tornar i feia tot just un any que havia començat el grau de comunicació audiovisual a la UPF i és l’any que comença periodisme. En aquell moment, em vaig incorporar a la universitat com a professora associada fins al 2003 que és quan vaig treure la plaça de titular universitària. Per tant, estic vinculada a la UPF des de l’any 1993 i he de confessar que la meva inquietud acadèmica viu en paral·lel a la meva vida professional.

Mai he deixat de fer classes, excepte quan vaig dirigir TV3, perquè era impossible de compaginar-ho. Adoro la docència i crec que la vida universitària és molt bonica, l’únic que lamento és que no he pogut dedicar-me a la recerca d’una manera intensa, a la vida no pots fer-ho tot i jo he fet altres coses.

Què no li va ensenyar la Universitat que ha après al llarg dels anys? Quina és la seva perspectiva com a estudiant?

Si tens sort, la Universitat no t’ensenyarà la crueltat humana. La societat és cruel. Ho és perquè el mercat econòmic en el qual treballem devora la nostra capacitat de col·laborar i ens converteix en éssers competitius. Si tu pivotes sobre la competitivitat, la crueltat apareix. Quan som petits, ens pregunten quines notes hem tret; quan els pares parlen dels fills, es posen per davant els mèrits acadèmics que els personals. Es parla en termes de competitivitat de mercat, i és un dels errors que cometem, normalitzem que per triomfar a la vida cal competir.

Per mi, hi ha unes línies vermelles. Per exemple, no vull al més intel·ligent dels periodistes treballant amb mi si és un indesitjable. No vull gent sense qualitat humana, gent sense ètica. No saben sumar, no saben col·laborar, no són generosos… Potser individualment arribin lluny, però vivim en un món col·lectiu, no individual. El més important és saber perquè fas les coses i com les fas, i amb quins objectius: i això ho podràs defensar on vulguis. Hi ha una disfunció: qui arriba a càrrecs de poder són els que poden fer una arrencada bèstia i ser els més competitius. Això no ens fa remar junts i avançar.

Quin consell li donaria a una persona que acaba la carrera de periodisme i comença al món laboral?

Que no perdi mai de vista quin és l’objectiu. Hi ha una cosa que en aquest ofici és fàcil perdre de vista: a qui servim? Nosaltres treballem per la societat. Si comencem a pensar que treballem per una marca, o per la nostra persona, estem equivocats. El mercat porta erròniament a que t’acabis pensant que ets algú. No ets ningú. Tots morim, i la gent s’oblida de tu més ràpid del que pensem. Ser conscient que treballes per la societat et fa tocar de peus a terra; partint d’això és difícil equivocar-se. Tots podem equivocar-nos en algun moment i discutir-ho. Però, al final, és part de l’enriquiment social, del creixement de la societat.

“Hi ha una cosa que en aquest ofici és fàcil perdre de vista: a qui servim? Nosaltres treballem per la societat.”

Com a persona que ha estat a primera línia, com creu que ha viscut la professió la COVID-19? Creu que s’han comès errors de comunicació amb la ciutadania?

Jo t’he de dir que és l’època en que he fet el Matí de Catalunya Ràdio més feliç de totes, paradoxalment. Em dedicava durant vuit hores a informar i a compartir informació, a ser un “gatekeeper” i a prendre consciència del que no saps sent transparent. Ho hem viscut amb dificultat? Naturalment. A “toro passat” a tothom li agrada dir com de malament ho hem fet tot. Tant els científics com els polítics van fer el que van poder amb bona fe, perquè davant una crisi mundial que mata persones jo el que vaig veure va ser un govern Català i Espanyol fent les coses que s’havien de fer. Marcant territori perquè les diferències no desapareixen de la nit al dia, però sent molt conscients que ningú tenia la vareta màgica per solucionar la qüestió. Després es produïen situacions pintoresques per a la societat catalana amb poca cultura militar com eren les rodes de premsa cada matí amb la Guardia Civil, la Policia Nacional i l’exèrcit. Parlant-ne amb gent de Madrid, vaig arribar a la conclusió que si no sortien els militars hi hauria gent que no obeiria les consignes sanitàries.

Quin paper creu que ha de jugar el periodista front a discursos extremistes?

Jo sempre parteixo de la base dels drets fonamentals reconeguts a la declaració Universal dels Drets Humans, i tot el que ho contravingui jo hi estic en contra. Ergo, hi ha una part de la ideologia de l’extrema dreta que atempta contra aquests drets, i aquest és un problema que al llarg de la història ens ha portat moltes desgràcies. Dit això, quan a un estat democràtic hi ha milers de persones que són capaces de donar suport a les urnes a una formació d’aquestes per les raons que siguin, tenen tot el meu respecte com a ciutadans. En el moment que aquestes formacions polítiques arriben a ocupar seients als hemicicles, nosaltres com a periodistes tenim l’obligació de reportar-los fins on les lleis ens marquin. Això no vol dir que els hàgim de primar o convidar pel fet que generin més audiència.

Hi haurà qui et dirà que se’ls ha de donar més visibilitat per desmuntar-los. Molt bé, però els fonaments de la seva argumentació estan estudiadíssims i sabem que no sempre cometen l’error d’expressar públicament la seva veritable inclinació fins que no ocupen poder.

Ràdio o televisió?

Jo he exercit el periodisme en molts formats: televisió en prime time, entrevistes, informatius; ràdio; direcció… Al final he arribat a la conclusió que el que estimo jo és l’ofici, aprendre dels altres, escoltar-los, comprendre millor les coses. Aquestes coses es poden fer des de molts mitjans i escollir potser m’abocaria a crítiques d’aquells que troben motius a criticar a tot arreu. Alguns d’aquests són les noves generacions que et volen fora per obrir-se pas, la qual cosa és legítima però ja saps que facis el que facis res estarà bé. Tot això quan t’ho mires amb una mica de distància ets capaç de somriure, i al final arribes a la conclusió que hi ha gent que simplement t’odia per existir.

“Jo el que vull és seguir aprenent a fer coses que encara no he fet i fer-ho el millor que sàpiga”

Per tant, no sabria dir-te. Jo passo per etapes de tot i m’agafeu a l’any potser més complicat de la meva vida, sortint del Matí de Catalunya Ràdio i entrant a una dinàmica completament diferent que t’obliga a replantejar-te moltes coses. Entre elles l’edat i ser dona dins d’un mercat audiovisual patriarcal molt masclista on els homes de cinquanta anys estan madurs i meravellosos i en canvi les dones són velles.

Jo el que vull és seguir aprenent a fer coses que encara no he fet i fer-ho el millor que sàpiga. De fet, he estat “freelance” la majoria de la meva vida per poder fer això i córrer més riscos.

Entrevista realitzada per Martí Rossell, Abdon Vilà i Marc Gonzàlez amb la col·laboració de Martí Serra.

Llegeix més articles...

Entrevista a Farru

Us preguntareu, qui és en Farru? Ell és l'ànima de la festa i la mascota de la Pompeufarra, una associació universitària que des de 1992...

Llegir >

PORTADA  •  NOSALTRES  •  ARXIU  •  ESCRIU  •  SEGUEIX-NOS!

© Copyright 2021 l’Universitari. Tots els drets reservats. | Desenvolupament web per Pol Villaverde