La discriminació positiva, a debat

desembre 2020 / VERSUS

A favor

Anna Moya

Allan Bakke, jove blanc estatunidenc, va ser rebutjat de la Medical School de la Universitat de Califòrnia després de sol·licitar-hi admissió dos cops. En aquell moment, la facultat reservava 16 de 100 places de cada promoció a estudiants de col·lectius minoritaris. Bakke va portar el cas a la Cort Suprema dels Estats Units, que va fallar al seu favor, al·legant així la inconstitucionalitat de la raça com a criteri d’admissió. D’ençà de l’inici del debat, moral i legal, la discriminació positiva ha estat objecte de controvèrsia a quasi tot el món.

Durant el judici, la part de jutges en contra de la discriminació positiva va al·legar que s’ha “de tractar igual als iguals”. Segons aquesta visió, donar importància a la raça (gènere, ètnia…) és utilitzar el mitjà de la igualtat numèrica per arribar a la fi de la igualtat moral, la qual nega la fi per la virtut dels seus mitjans. No obstant això, d’aquí sorgeix una diferència clau entre discriminació positiva i negativa. Les preferències socials del racisme o el masclisme estigmatitzen un col·lectiu amb l’objectiu que sigui considerat inferior. A diferència, la discriminació positiva de la Universitat de Califòrnia no humilia ni tracta com a inferior a les persones blanques, sinó que persegueix la igualtat entre races, que ara mateix no són “iguals”. Així mateix, a causa dels prejudicis racials i de gènere que obstaculitzen reconèixer el talent, podem posar en dubte que en absència de discriminació positiva hi hagi una igualtat de tracte. Un fet que ho constata és l’adopció de les audicions “ a cegues” de les orquestres estadounidenques, que expliquen un augment del 30% de la proporció de dones a les 5 millors orquestres del país.

L’únic que perden aquests individus (que solen ser homes blancs) és l’expectativa d’accedir a una plaça que no els pertany, ja que tenen un avantatge per aconseguir la plaça […]

Així mateix, els jutges a favor de Bakke consideraven que la discriminació positiva és immoral perquè ajuda a un col·lectiu de víctimes a costa de perjudicar individus innocents. No obstant, es tracta d’un fals dilema moral perquè realment no s’està danyant a ningú. L’únic que perden aquests individus (que solen ser homes blancs) és l’expectativa d’accedir a una plaça que no els pertany, ja que tenen un avantatge per aconseguir la plaça gràcies a la seva condició privilegiada d’home blanc, i no per qüestions de mèrit. En definitiva, la discriminació positiva equipara la possibilitat d’accés a places per a col·lectius minoritaris, que arrosseguen un desavantatge social a conseqüència de l’opressió històrica i de les pitjors oportunitats de preparació que se’n deriven.

Recapitulant, el principi de “tractar els iguals com a iguals” pot semblar lògic, però a  l’abandonar el marc abstracte constatem que no som “iguals” en tant que a certs col·lectius se’ls ha impedit històricament avançar en la societat. En aquest sentit, la discriminació positiva és un instrument de justícia distributiva que equipara el dret a la igualtat d’oportunitats. La discriminació positiva no danya a ningú ja que tot el que els homes blancs han “guanyat” de l’opressió històrica és el que suposadament “perden” amb la discriminació afirmativa.

En contra

Albert Vall

La discriminació positiva és la vella discriminació invertida. Dels creadors del clàssic “no podrà ser directora perquè és dona” arriba l’esperat “és directora perquè és dona”. És innegable, doncs, que la discriminació positiva ajuda, en última instància, al conservadorisme més ranci. I així anar fent… 

La lògica de la discriminació positiva és la següent: per acabar amb la discriminació cal perpetuar els rols opressors de gènere i raça instigant ressentiment als que en surten guanyant i als que en surten perdent. Als primers se’ls nega qualsevol sentiment d’assoliment personal, als segons se’ls llença a un món injust.

Aleshores ens podem preguntar: si el feminisme predica la igualtat, per què algunes, alguns o altres abanderats del feminisme proposen discriminar? No és això, companys, no és això. 

La trista realitat en l’esfera parlamentària és que per guanyar un grapat de vots els polítics s’abanderen de la lluita contra la suposada minorització d’un col·lectiu. L’assenyalen, i així, construeixen un món de jerarquies i etiquetes. Hom esdevé dona, home, homosexual, heterosexual, comunista, feixista… Només caldria que ens posessin un cartellet a l’esquena i amb una paraula ja ens definissin del tot. Aquest món feliç té valors i mesures diferents per a cada estament: els comunistes són bons, els liberals dolents, les dones valen molt, els homes també però no tant. 

[…] la discriminació positiva, la qual enfronta els grups socials i corromp els ideals de justícia i d’igualtat del sistema democràtic.

Els polítics, en cap moment, es preocupen de l’impacte que pot suposar l’ús de la discriminació positiva, la qual enfronta els grups socials i corromp els ideals de justícia i d’igualtat del sistema democràtic. La discriminació positiva que ells prediquen esdevé la conditio sine qua non per a la justificació de la distòpia de millors i pitjors, d’opressions suposadament justes i escaients, de discriminacions tant mediàtiques com arbitràries.

En el món que ells desitgen, una dona esdevé CEO d’una empresa pel fet de ser una dona i no per les seves qualitats professionals. És això gaire diferent a dir que una dona no pot ser CEO pel fet de ser dona? No. Això és mas-clis-me.

La discriminació positiva no tan sols mai engendra igualtat sinó que, en darrera instància, ens aboca a una societat perillosament autoritària.

Llegeix més articles...

Entrevista a Farru

Us preguntareu, qui és en Farru? Ell és l'ànima de la festa i la mascota de la Pompeufarra, una associació universitària que des de 1992...

Llegir >

PORTADA  •  NOSALTRES  •  ARXIU  •  ESCRIU  •  SEGUEIX-NOS!

© Copyright 2020 l’Universitari. Tots els drets reservats. | Desenvolupament web per Pol Villaverde