L'activisme climàtic, a debat

desembre 2022 / VERSUS

A favor del nou activisme climàtic

Laura Rivera

La resposta immediata de gran part de l’opinió pública és escandalitzar-se quan algú llança pintura a quadres protegits per un vidre. Fins i tot quan des dels museus confirmen que no hi ha hagut desperfectes en les obres, la frustració continua vigent perquè en alguns casos els marcs han resultat danyats. És evident que, posats a triar, poques persones posarien la preservació de l’obra per davant de la del planeta. El problema, doncs, és purament simbòlic: com a societat hi ha unanimitat envers la importància de l’art, però no sobre la urgència de la crisi climàtica.

El  missatge constitutiu d’aquestes accions va molt més enllà de la dicotomia entre l’art o la vida. De fet, en cap moment s’exigeix renunciar a l’art per a salvar el planeta, ni encara menys culpabilitzar l’art de la crisi climàtica. L’objectiu principal de les accions és precisament el d’assenyalar la incongruència a l’escala social de valors. Ens indignem amb la possibilitat de pèrdua d’una obra d’art, però restem passius davant la sisena extinció massiva d’espècies. Aquesta és la veritable tragèdia.

“Els Gira-sols”, de Van Gogh; la primera obra “bandalitzada” d’aquest nou moviment. 

L’altra raó de ser de les protestes és la instrumentalització de l’escàndol per tal d’aconseguir espai mediàtic. Les formes tradicionals de protesta s’han normalitzat i resulten innòcues, i també ha quedat palesa l’obsolescència de les manifestacions contra petrolieres o grans empreses que perjudiquen el medi ambient. Ara, en comptes de dirigir l’acció contra el culpable, s’utilitza l’objecte del descontentament com a mitjà per vehicular el discurs. En aquest sentit, no es critica contra l’obra, sinó amb l’obra. 

Tanmateix, la simbologia d’aquest tipus de protestes no s’entén completament sense considerar l’espai on es duen a terme. Els museus són càpsules que ens permeten refugiar-nos del pas del temps, de la contemporaneïtat i dels problemes. Podríem dir que estan sacralitzats, no només pel valor atorgat a les obres que acullen, sinó també pel caire elitista i quasi místic, inclús immortal. Ho veiem, per exemple, en com la restauració d’obres d’art desafia la degradació temporal i s’alimenta d’aquesta pugna constant entre la immortalitat i el pas del temps; entre l’experiència transcendental d’observar una obra d’art i la realitat material. Així, quan les activistes de Just Stop Oil llancen salsa de tomàquet contra els gira-sols de Van Gogh i s’enganxen al marc del quadre, ens estan despertant d’aquest estat oníric per enunciar que la crisi climàtica ja no es pot obviar.

” […] ens estan despertant d’aquest estat oníric per enunciar que la crisi climàtica ja no es pot obviar.”

El moment no podria ser més idoni. El 20 de novembre passat, s’acabava la COP 27 (Conference of the Parties) sense cap acord per reduir gradualment l’ús de combustibles fòssils. Aquesta falta de polítiques climàtiques ambicioses esdevé una justificació més de la utilització de l’art com a avís que se’ns acaba el temps.

Amb tot, això no s’ha de concebre com un atac a l’art, ni com una acusació de la falta d’implicació del món artístic en la qüestió climàtica. De fet, el gran gruix de les representacions artístiques escollides tenen temàtiques naturalistes, com hem vist amb els gira-sols de Van Gogh. Per això, el bany de salsa de tomàquet no és un atac en contra de l’art ni del seu valor, sinó una aliança entre representació i realitat; un avís que, si no actuem, ja no quedaran gira-sols per pintar.

En contra del nou activisme climàtic

Martina Sopena

El nostre planeta s’enfronta a una situació climàtica realment crítica. Diversos moviments han sorgit per mobilitzar la societat i conscienciar-la d’aquesta problemàtica. Manifestar-se és un dret, però no tota reivindicació és legítima ni defensable quan allò que es pretén és danyar diverses obres d’art que simbolitzen moments determinats de la nostra cultura. 

En primer lloc, l’art és quelcom que ens fa especials als humans i ens diferencia dels altres éssers vius. També ens permet transmetre l’evolució de la història sense vocabulari i llenguatge explícit, de generacions en generacions. Per tant, per què s’està produint aquesta violència gratuïta contra les pintures, obres i estructures dels museus? Els activistes, evidentment, volen ser el focus de l’agenda mediàtica per ser escoltats, però s’està generant la situació contrària. Els polítics, directius de museus i els mateixos artistes estan molestos i no entenen com es pot atacar l’art per reivindicar el canvi climàtic. Personalment, jo tampoc ho comprenc. Com a societat hem evolucionat en molts aspectes i tenim diferents maneres i recursos per poder arribar a conscienciar a la gent, com s’ha demostrat en diverses lluites. 

“The Tempestry Project”, exemple del Climate Change Art.

En segon lloc, crec que moltes vegades ens capfiquem a ser radicals per ser escoltats. Tot i això, se’ns escolta més i millor quan fem les coses cívicament i respectuosament. Aquesta situació climàtica la portem arrossegant des de fa anys i l’art sempre ha estat una manera de reivindicar les problemàtiques socials. Per tal de denunciar l’impacte de l’ésser humà en el medi ambient i promoure l’activisme climàtic, ha sorgit un nou moviment artístic anomenat «Climate change art». Aquest consisteix a utilitzar el canvi climàtic com a font d’inspiració i motiu de reflexió. Penso fermament que ser crítics i fer art pot ser molt més útil que destruir-lo.

En tercer lloc, aquestes actuacions no impliquen una acollida favorable per part de les autoritats competents ni per la societat. De fet, és tot el contrari. Tal com ho posa en relleu un article de El Heraldo de Aragón, els atacs infligits a obres d’art per reivindicar diverses qüestions generen conseqüències i reaccions negatives als receptors. S’explica com aquestes conductes no produïren l’impacte esperat al govern i a altres actors involucrats, ja que la gran major part dels activistes acabaren pagant una multa, fent treball social i, fins i tot, anant a la presó. 

“Els activistes, evidentment, volen ser el focus de l’agenda mediàtica per ser escoltats, però s’està generant la situació contrària.”

En definitiva, els atacs a les obres d’art només posen el focus d’atenció en l’acció. La finalitat queda eclipsada, quan realment és el més important. Si volem solucionar el canvi climàtic ens hem de reivindicar, però no així. Hem de ser útils i proactius per canviar la situació. Busquem solucions reals i no ens fem enemics de qui, finalment, són qui donaran la resposta al problema: els polítics. Canviem el món des de les nostres accions i conscienciant del perill, però no donem, a aquells que no volen contribuir a la lluita, més motius per no fer-ho.

Més d'aquesta edició...

Rosa Pansida

Quan regalem una flor a algú, sabem que tard o d’hora es pansirà. En el cas de la rosa política de la socialdemocràcia, això no...

L’augment del SMI, a debat

En 5 anys, el Salari Mínim Interprofessional ha augmentat un 47%. El Consell de Ministres ha elevat el SMI a 1.080 € mensuals. És beneficiós...

- Més d'aquesta edició -

Rosa Pansida

Quan regalem una flor a algú, sabem que tard o d’hora es pansirà. En el cas de...

- Recomanats -

Que aprendre sigui un plaer

"La inestabilitat dels horaris, la gestió constant de l’imprevist i una pedagogia que s’allunya de la reflexió:...

PORTADA  •  NOSALTRES  •  ARXIU  •  ESCRIU  •  SEGUEIX-NOS!

© Copyright 2021 l’Universitari. Tots els drets reservats. | Desenvolupament web per Pol Villaverde