«Divine femininity» i altres tendències a les xarxes socials que idealitzen els rols de gènere per a les noves generacions
FEBRER 2023 / LA COLUMNA
«Treballar per viure» i el dret a la vida tranquil·la
El camí cap a la renda mínima garantida

Quan arriba una ambulància del TSC amb un malalt a les urgències d’un hospital, primer ha de passar per l’administratiu de torn, que li obre una fitxa mèdica per tal que els sanitaris en puguin conèixer l’historial clínic i els antecedents patològics, i d’aquesta manera poder-lo tractar correctament. Jo soc un dels administratius encarregats de fer-ho al servei d’urgències de l’hospital de la meva ciutat. Els tècnics de les ambulàncies venen amb un dispositiu on tenen el CIP, les dades de l’afectat i la valoració inicial que li han fet. La meva tasca és traspassar aquesta informació a un programa informàtic perquè el personal sanitari no hagi de treballar a cegues i pugui facturar el cost de la visita a l’ICS, si s’escau.
Aquest és un treball singular, però en el meu cas, és transitori. La meva vocació és una altra. L’altre dia, un tècnic del TSC va preguntar-me si el meu pla era quedar-me «en aquella cadira els pròxims 45 anys de vida laboral». Li vaig respondre que el meu objectiu, a curt termini, no era altre que aconseguir l’estabilitat que em permetés no haver de patir permanentment pels diners ni per les preocupacions que se’n deriven; és a dir: poder omplir la nevera, poder pagar un lloguer accesible i cobrir les meves despeses essencials. Ell, amb una barreja de sorna i condescendència —sense mala fe—, em va fer entendre amb la mirada que el repte no era menor. Vaig respondre-li amb cara de resignació, però de concomitància amb el que em volia dir.
Després, vaig posar-me a reflexionar. I és que el propòsit que li vaig dir al meu company no hauria de ser el punt d’arribada, sinó el de partida. Tots els ciutadans, de l’edat i condició que siguem, hauríem de tenir el dret —sí, el dret— a edificar una vida amb la tranquil·litat de saber que disposem d’uns mínims vitals i que l’estat ha de garantir. No els podem deixar a la sort d’un mercat desregulat. El benestar, el progrés i el capital humà necessari i natural a la societat avançada que aspirem a ser s’ha de deslligar de la lògica capitalista que «per viure bé hem de treballar».
Treballar —que pel sistema vol dir convertir-nos en mercaderia, venent la nostra força i tot el nostre temps a canvi d’un salari ronyós a final de mes— no hauria de ser mai un requisit per «viure bé», que en definitiva vol dir «viure amb dignitat».
La dita que «som la generació més preparada de la història» és el paradigma que exemplifica que, per molt que repetim mil vegades una idea, no esdevindrà una realitat. Una generació no pot estar ni més ni millor preparada que les anteriors si no és capaç de viure dignament i desenvolupar-se amb autosuficiència, sense dependre de sous miserables i treballs precaris que ens deshumanitzen; de la dictadura dels diners, en definitiva. Perquè podem estar «molt preparats», però si som incapaços de realitzar i executar aquesta formació, només és possible preguntar-se: preparats, ¿per a què? Hem d’estar preparats «per a alguna cosa», no? Aleshores, la funció no té cap valor. S’utilitza «estar preparats» en termes absoluts, cosa que no té sentit.
“Una generació no pot estar ni més ni millor preparada que les anteriors si no és capaç de viure dignament i desenvolupar-se amb autosuficiència”
Per tant, el sistema no proporciona els mecanismes necessaris perquè el jovent construeixi les bases d’una vida tranquil·la, entenent la tranquil·litat —una paraula molt maca— com l’estat de no tenir preocupacions ni angoixes per assolir allò que mereixem de facto com a humans i de iure com a ciutadans; és a dir, un habitatge digne, viure en un medi sa, menjar de qualitat, drets polítics i temps. Temps perquè cadascú de nosaltres es pugui autorealitzar fent allò que més l’ompli. Perseguint les seves veritables vocacions i sense haver-lo de destinar a treballar ad eternum. Prioritzar l’oci al negoci, posar la vida al centre de tot per viure tranquils i superar les lògiques capitalistes que ens tornen infeliços.
Tu també tens coses a dir? Escriu a la revista
Més d'aquesta edició...
Rosa Pansida
Quan regalem una flor a algú, sabem que tard o d’hora es pansirà. En el cas de la rosa política de la socialdemocràcia, això no...
Estimat estudiant, cal llegir més que manuals
Una reflexió sobre l’estat de la lectura universitària i la importància de les lectures extracurriculars
L’augment del SMI, a debat
En 5 anys, el Salari Mínim Interprofessional ha augmentat un 47%. El Consell de Ministres ha elevat el SMI a 1.080 € mensuals. És beneficiós...
- Més d'aquesta edició -
TikTok i el retorn dels rols de gènere
«Divine femininity» i altres tendències a les xarxes socials que idealitzen els rols de gènere per a...
Rosa Pansida
Quan regalem una flor a algú, sabem que tard o d’hora es pansirà. En el cas de...
Estimat estudiant, cal llegir més que manuals
Una reflexió sobre l’estat de la lectura universitària i la importància de les lectures extracurriculars
L’augment del SMI, a debat
En 5 anys, el Salari Mínim Interprofessional ha augmentat un 47%. El Consell de Ministres ha elevat...
- Recomanats -
Carnet Jove o Carnet del Consum
El Carnet Jove és un servei de la Generalitat de Catalunya des del 1986, actualment gestionat per...
López Bofill i la UPF: la llibertat d’expressió o el poder d’incomodar
La Universitat ha hagut de maniobrar per corregir el malestar generat per un precipitat i desafortunat comunicat...
Canviem el sistema, no el clima
Sabíeu que som tan sols una espècie més de les quasi nou milions registrades per la WCMC...

PORTADA • NOSALTRES • ARXIU • ESCRIU • SEGUEIX-NOS!
© Copyright 2022 l’Universitari. Tots els drets reservats. | Desenvolupament web per Pol Villaverde