De què parlem quan parlem de pau

Susan Sontag escrivia que la salut és un passaport que ens és donat en néixer i ens obre les portes de la vida. Si se’ns retira i emmalaltim, res torna a ser com abans. Moltes portes se’t tanquen a la cara i aquells que encara duen el passaport de la salut et miren amb condescendència, por o tristesa.

La pau és també un passaport. Potser en aquest cas un de més literal. El de la pau és aquell que et garanteix la llibertat de circular per arreu, també de migrar, d’expressar-se sense embuts i de viure amb dignitat. Ser un ciutadà que ostenta el passaport de la pau vol dir no ser perseguit per la teva identitat, religió o color de pell, vol dir que no caiguin bombes a casa teva, però també que no l’hagis d’abandonar per cap causa forçada. En definitiva, la pau és un privilegi. I és el primer dels privilegis de molts de nosaltres. Ara bé, ni tot aquell qui viu dins les fronteres d’Europa el gaudeix, ni tampoc seria cert que a Europa hàgim construït una excepcionalitat històrica o geogràfica prominent sobre els altres continents. Són molts a Europa a qui no reconeixem com a ciutadans de ple dret i tanquem en CIE o deixem malviure en naus abandonades. Són molts a qui se’ls persegueix per la seva identitat, qui han d’abandonar casa seva, i malauradament ara també són molts a la frontera Est que miren al cel recelant-se de les bombes.

“Són molts a Europa a qui no reconeixem com a ciutadans de ple dret i tanquem en CIE […]”

El 2022 ha estat un any en què hem recordat que el nostre passaport de la pau a Europa no és més que un paper mullat i que, com el de la salut, el podem perdre quan les coses es precipiten. Però també ens ha de recordar la nostra posició de privilegi en les moltes altres dimensions del que implica viure en la pau.

Joves participant en el projecte Peace Line

El juliol d’aquest 2022 he estat treballant al projecte Peace Line, un conjunt de rutes per espais de memòria històrica d’Europa, especialment focalitzant-se en la Primera i Segona Guerra Mundial, Guerra Freda i Revolucions del 1989. El projecte està organitzat per «Volksbund» i finançat per la «German Federal Foreign Office», i permet a cinc grups de 25 joves viatjar durant catorze dies per llocs de rellevància històrica, compartir idees, aprendre plegats i intentar posar llum a la diversitat de narratives històriques que reuneix el continent Europeu. Plegats, vam recórrer Berlín, Riga, Kaunas i Gdansk per sentir a la nostra pell la història de l’Holocaust, les múltiples ocupacions i independències dels Bàltics, i la fi de la divisió d’Europa.

” [Peace Line] permet a cinc grups de 25 joves viatjar durant catorze dies per llocs de rellevància històrica […]” 

Quan el 2021 vaig fer la mateixa ruta com a participant, els 25 veníem amb el passaport de la pau i l’optimisme que la pau a Europa podia donar-se per garantida. El 2022, les sensacions eren ben diferents. No només l’amenaça d’un conflicte armat a Europa occidental sembla més palpable, sinó que aquells murs invisibles que separen els pobles sembla que s’estiguin alçant dia a dia. El conflicte de narratives històriques a l’espai postsoviètic es radicalitza i cada cop hi entren menys matisos. I observem com les fronteres europees s’obren per l’est i romanen tancades pel sud, com a la frontera de Melilla on Amnistia Internacional denuncia crims de dret internacional tant de Marroc com Espanya.

Pel 2023 només queda desitjar que els murs (in)visibles que separen el nosaltres de l’altri no s’alcin més recordant-nos foscos temps passats. Perquè si Europa és el jardí que Borrell defensa que és, tant a l’est com al sud hi tenim massa cementiris de flors.