La vacunació dels esportistes d'elit, a debat

juliol 2021 / VERSUS

A favor de la vacunació

Lluís Colet

La selección española, que disputa la Eurocopa, sufrió una pequeña crisis una semana antes del inicio por un positivo de Covid-19. Ante el miedo de que el brote fuera a más, se tomó lo que para mí es una decisión que debería haberse tomado antes (como se dice popularmente: es mejor prevenir que curar) pero que causó mucho revuelo en redes y prensa: los jugadores de la selección iban a ser vacunados.

A priori no parece tan descabellado pensar que 24 vacunas se destinen a unos deportistas que representan a nuestro país en una competición internacional, pero como ya es costumbre en los últimos tiempos cualquier decisión es sometida a una competición moralista en la que es imposible ganar porque en redes todo el mundo es perfecto. El principal argumento de los “antivacunas” es que esas dosis deberían destinarse a gente con más necesidad y no a esos “millonarios que corren detrás de un balón”. Obviamente, como en la mayoría de los debates de este tipo, el problema nunca es el qué sino el quién.

Si enfocamos la discusión a la pregunta: ¿hay gente que necesite más la vacuna? Sin duda, la respuesta es sí. Pero la cuestión no es esa y dejando de lado la crítica fácil, veamos qué supone vacunar a la selección. En primer lugar, qué supone para las personas de riesgo que necesitan la vacuna. Debemos recordar que estamos en lo que parece la recta final de la pandemia, la situación es esperanzadora y el ritmo de vacunación es cada vez más alto. El pasado 10 de junio, 654.232 personas recibieron su dosis lo que suponen 7,5 vacunas por segundo de media o lo que es lo mismo, por culpa de la insolidaria y egoísta selección tenemos que esperar cuatro segundos más para ser vacunados. Con los números en mano, vemos que objetivamente este revuelo no tiene sentido, pero entonces ¿por qué se produce?

A finales del mes pasado, las jugadoras de la selección femenina de baloncesto recibieron la primera dosis de su pauta de vacunación. Nadie puso el grito en el cielo al igual que pasó con los demás deportistas olímpicos, que también serán vacunados. Lo que nos lleva a pensar, como he dicho antes, que el problema no es el qué sino el quién. Los futbolistas son vistos por gran parte de la sociedad como afortunados que no aportan nada, ¿pero es esto así?

“el problema no es el qué sino el quién”

En la antigua Roma un poeta llamado Juvenal pronunció la frase “panem et circenses” despreciando así en lo que se había convertido el pueblo romano y dando a entender que se podía tener calmada a la población con poco más que comida y entretenimiento. Siglos más tarde no creo que esa afirmación ande aún muy desfasada por lo que solo añadiría que para tenernos contentos necesitamos: pan, circo y vacunas. Visto que las vacunas van llegando, el pan parece que también, aunque cada vez con más dificultades (más si te gradúas en 2022 habiendo pisado dos años la universidad presencialmente), dejemos a la gente que disfrute del circo que supone ver a “millonarios correr detrás de un balón”.

Porque, aunque de puertas para fuera el fútbol no interesa a nadie y todos preferimos leer libros a ver a deportistas defendiendo a su país, la realidad es que el primer partido de la selección retransmitido en abierto rozó los 8 millones de espectadores y fue lo más visto del día. Lo dicho, a todos nos gusta y necesitamos el circo, ya sea viendo a “La Roja”, las Olimpiadas o criticando vacunaciones en Twitter.

En contra de la vacunació

Ferran Jordi Àlvarez

El final d’aquest malson el tenim a tocar, gràcies a les vacunes. Al gener, ens  escandalitzàvem veient a alcaldes vacunats per davant de qui més ho necessitava. I  ara, sembla que repetim la història. No tot el personal essencial es troba vacunat: els  taxistes, tan necessaris les primeres setmanes de la pandèmia, no han rebut les seves dosis; els serveis de neteja d’hospital, extremadament infravalorats, tampoc han passat  per davant dels seus grups d’edat. Doncs, per què ho ha de fer un futbolista?  

El principal argument, com gairebé́ sempre, és l’econòmic. L’impacte que tenen aquests  esdeveniments és considerable i, per tant, s’han de protegir. Ara bé, cal considerar quins  són els riscos de no vacunar-se, i els possibles beneficis de fer-ho, més enllà̀ de les  implicacions morals d’avançar-se a la franja d’edat corresponent.  

En no vacunar-se, s’exposen a contagiar-se i segons el reglament, en casos extrems,  el partit es donaria per perdut. Però aquestes situacions no solen donar-se. Quan equips  de futbol han tingut algun cas positiu, rarament ha comportat un nombre elevat de  contagis que impliqués la cancel·lació del partit.  

A més, cal considerar que el procediment seguit per la selecció espanyola no garanteix  que aquestes situacions no passin. Les vacunes administrades no hauran creat  immunitat completa als jugadors fins ben entrada la fase de grups de l’Eurocopa i encara  que la vacuna administrada hagi estat la monodosi de Janssen, no és fins als quinze  dies que la seva immunitat és completa.  

Altrament, s’han ignorat els protocols de seguretat establerts per Sanitat: en cas de  contacte amb un cas confirmat de la malaltia, han de passar deu dies abans que es  pugui administrar el fàrmac. Això no s’ha complert, tenint en compte el positiu del jugador Sergio Busquets. 

“s’han ignorat els protocols de seguretat establerts per Sanitat”

Fins ara, només he parlat dels jugadors de la selecció espanyola. Però, i els esportistes  olímpics, que també han rebut les seves dosis amb antelació? Els arguments serien  aplicables, però amb diverses diferències. La primera és que la vacunació va ser  plantejada amb antelació; no suposa viatjar al Japó amb una defensa parcial.  

La segona és l’origen d’aquests vaccins: les vacunes administrades als jugadors de la  selecció provenen del Ministeri de Sanitat. Per altra banda, les vacunes dirigides als  jugadors olímpics provenen, parcialment, del Comitè Olímpic Internacional. Haver  vacunat aquests esportistes no comporta que ciutadans espanyols romanguin més  temps a l’espera.  

Per últim, la majoria d’esportistes olímpics depenen exclusivament d’ells mateixos. Si  un jugador de la selecció espanyola donés positiu (com en el cas de Sergio Busquets),  la competició pot continuar per al seu equip. En el cas dels esportistes olímpics  individuals, que són la majoria, això es torna molt més complicat.  

En resum, la vacunació de la selecció espanyola és un procés que s’ha fet a corre-cuita,  sense prendre les precaucions i estudis necessaris. Econòmicament pot ser una  lleugera garantia, però en una situació tan delicada com aquesta pandèmia, les  decisions s’han de prendre amb més antelació i control. Amb major preparació i una  millor organització, hauria estat fàcil justificar aquesta acció. 

Llegeix més articles...

Entrevista a Farru

Us preguntareu, qui és en Farru? Ell és l'ànima de la festa i la mascota de la Pompeufarra, una associació universitària que des de 1992...

Llegir >

PORTADA  •  NOSALTRES  •  ARXIU  •  ESCRIU  •  SEGUEIX-NOS!

© Copyright 2021 l’Universitari. Tots els drets reservats. | Desenvolupament web per Pol Villaverde