El català: en perill

La llengua catalana és una llengua amb una gran història al darrere. És parlada a diversos països europeus així com en algun sud-americà, i oficialment té deu milions de parlants dels quals aproximadament la meitat ho són de llengua materna. Tot i això, a Catalunya concretament, hem passat d’un 90% de parlants habituals el 1930, a un 36% el 2018; tan sols hi havia 200.000 catalanoparlants habituals més el 2018 que el 1930, un creixement molt pobre; i ja per rematar, l’any 2002 fou quan el català va deixar de ser la llengua més parlada al territori. Això ens mostra una visió molt pessimista envers la nostra llengua.

De fet, el que el gràfic de l’Idescat ens mostra que ha estat passant durant aquests anys al territori català ha estat passant en tots els àmbits de la societat, un d’ells l’universitari. 

Ens centrarem, però, en la Universitat Pompeu Fabra, el centre on jo estudio. La situació del català és molt precària. De fet, la UPF és possiblement la universitat on el català es veu més amenaçat, ni més ni menys que la que porta el nom del filòleg més important de la llengua catalana. Les dades mostren una més que clara deixadesa per mantenir la nostra llengua, ja prou amenaçada a la societat, dins de l’ambient universitari per part dels responsables.

“la UPF és possiblement la universitat on el català es veu més amenaçat”

En el cas dels graus, les dades aportades per la secretaria d’Universitats i Recerca són clares: poc més d’un 43% de les carreres a la nostra universitat són impartides en català i la tendència, malauradament, és a la baixa. Tot i això, veiem una recuperació d’aproximadament mig punt del 2017 al 2018, cosa que ens fa veure que fins i tot en temporades de més ús del català, avança molt menys del que retrocedeix. 

La UPF sembla ser una excepció dins de la Comunitat Autònoma de Catalunya, ja que la majoria d’universitats se situen entre el 70 i 80% de carreres impartides en català. La universitat que més manté la nostra llengua és la URV, gairebé doblant la proporció que té la Pompeu. Però és mirant les dades dels màsters que veiem la realitat: allà, l’ús del català, ja baix d’entrada, ha passat a ser testimonial en tan sols tres cursos. Passar de més del 17% el curs 2015-2016 a un total d’un 3% el curs 2017-2018; i una disminució del 85% a una xifra ja molt baixa, que converteix a l’estudiant de màster de la Pompeu en el guanyador d’una loteria molt selecta.

Aquesta brutal davallada de la llengua, però, no surt a cap diari ni rep cap mena de ressò. Les propostes de certs sindicats estudiantils es caracteritzen per la seva vaguetat i passivitat, i inclouen l’ús del català com una de moltes demandes, com si no estiguéssim vivint la segona versió d’un Decret de Nova Planta universitari. Per altra banda, els professors no contribueixen a la situació, quan canvien constantment de llengua a alumnes que els parlen en castellà (una discriminació que els impedeix aprendre millor el català) o directament fan classe en castellà quan una minoria demana el canvi de llengua perquè “no entenen el català”. Tampoc els successius rectors de la universitat queden lliures de culpa, ja que sembla que obliden la totalitat de les seves promeses tan bon punt s’acaben de comptar els vots. 

”els professors no contribueixen a la situació, canviant constantment de llengua a alumnes que els parlen en castellà”

En conclusió, ni sindicats, ni professors ni cap autoritat semblen voler resoldre aquesta problemática. Tu pots col·laborar-hi parlant el català, és el teu dret com a estudiant, fins i tot arribar a exigir al professorat un tracte en català, ja que és un dret de l’estudiant de l’escola pública catalana poder realizar els estudis plenamente en català. Hem de reclamar el nostre dret amb més força, marcar objectius de normalització lingüística, fer campanyes pel català exigint a la universitat una educación pública, de qualitat i en català. Però sobretot, fem el més bonic que podem fer, que és parlar català sempre i a tothom, ja que el futur de la nostra llengua també depèn de tu.