Crims, el "true crime" català

Són les deu de la nit d’un dilluns a Rotterdam. Em poso una alarma per entrar a TV3 des de l’ordinador i veure el programa en directe. Imagino que la meva família és a la sala d’estar a Barcelona acabant el sopar davant de la televisió. S’anuncia el començament de Crims a la pantalla. Posem llum a la foscor.

Sempre he sigut aficionada a la narració de crims, o més aviat al true crime. Tanmateix, una crítica que faria als programes sobre crims reals americans és l’afany de dramatisme, d’anàlisi extensa per l’assassí, i un seguiment molt pobre de la investigació policial i fiscal. No obstant això, Crims em va sorprendre positivament en aquest aspecte.

El programa, presentat per Carles Porta, ha aconseguit popularitzar el true crime a Catalunya. Els números d’audiència són espectaculars, amb alguns capítols que arriben al 26% de quota. Sens dubte, el factor més autèntic del programa és la narració de crims esgarrifosos però de ben a prop nostre, a més del detallisme de la investigació.

Tot i això, amb l’èxit incrementant, també creix el fanatisme del públic cap al programa i els seus personatges recurrents (policies, fiscals, metges forenses, etc.). De sobte, persones reals amb feines reals, deixen de ser-ho i es transformen en herois de la televisió.

El públic aclama narracions interessants, cosa que fa perdre completament la noció d’explicar crims que han passat. Es busca en cada capítol més i més morbositat, quan el que hauríem de buscar hauria de ser tot el contrari. Les famílies afectades rememoren moments traumàtics, mentre hi ha com a trending topic a Twitter el nom de la víctima.

Per altra banda, una de les polèmiques més grans i més recurrents dins el true crime és el tracte a les víctimes, i Crims no n’és excepció. Carles Porta ha comentat en més d’una ocasió que l’objectiu del programa és sempre protegir la víctima i donar-li veu quan no ha pogut en el passat. Tanmateix, més d’una vegada ha passat que les famílies no estaven al cas que se’n parlaria fins que el programa s’emetés. Un clar exemple d’això és la família de l’Esperança Comas. A més a més, tot i no formar part del programa, la narració del segrest de Maria Àngels Feliu feta per Carles Porta no comptava amb la seva aprovació.

“[…] Crims és un programa estrella de la televisió catalana, però sovint hem de posar els peus a terra i posar en perspectiva el relat que ens estan explicant.”

També cal comentar que normalment dins el true crime americà no s’expliquen els fets des d’una perspectiva de gènere, i altre cop, el programa català no n’és excepció. La documentalista audiovisual Marina Freixa ho presenta perfectament: «Trobo a faltar que es parli dins d’un marc de violències patriarcals, en comptes de fer perfils psicològics dels agressors on es busquen altres explicacions».

Personalment, crec que el fanatisme del programa es va accentuar molt més després de l’emissió del crim de la Guàrdia Urbana, quatre capítols dels quals es va parlar durant mesos. Com passa sovint, com més públic té una sèrie de televisió, més pressió recau sobre el programa per mantenir la qualitat o millorar-la. Amb la inauguració de la tercera temporada aquest maig, l’audiència té grans expectatives per Crims, però seria inhumà demanar més intriga quan s’està parlant de vides humanes. Considero que Crims és un programa estrella de la televisió catalana, però sovint hem de posar els peus a terra i posar en perspectiva el relat que ens estan explicant.