juny 2022 / ENTREVISTA

Entrevista a Mireia Vehí

Membre del Congrés dels Diputats d'Espanya per la CUP

Hi ha nervis per conèixer Mireia Vehí, l’entrevistada del mes de juny. I és que ens rep ni més ni menys que al Congrés dels Diputats, a Madrid, tota una fita per l’Universitari. La política i activista catalana és al Congreso des del 2019, però abans va passar pel Parlament de Catalunya. Avui ens explica com veu l’actualitat política, i ens revela les inquietuds que li desperta 

Com es va iniciar en l’activisme?

Vaig iniciar-me a l’activisme al moviment estudiantil, amb la lluita contra el pla Bolonya l’any 2005 i, després, amb la lluita contra els Centres d’Internament d’Estrangers. Vam muntar una plataforma que es deia CIEs NO a Catalunya que, després, es va estendre a través de les xarxes i gent que coneixíem de la universitat i que estava treballant en matèria de fronteres: es van crear CIEs NO València i CIEs NO Madrid. És una plataforma que funciona des del 2007.

Quan i per què va decidir formar part de la CUP?

La CUP és el projecte institucional de l’esquerra independentista, però també del moviment popular català en termes amplis. El 2015 jo militava al Poble Sec, el barri on vivia de Barcelona. Per tant, estava en contacte amb l’esquerra independentista i amb la CUP com qualsevol persona que milita a Catalunya. A les llistes del 2015 es van fer unes primàries obertes amb una aposta perquè gent de fora de l’esquerra independentista formal formés part de les llistes de la CUP. Anava de número vuit; no vaig entrar d’inici, però, amb l’acord que es va fer perquè en Mas fes un pas al costat i els canvis que hi va haver al grup parlamentari de la CUP, vaig entrar de diputada.

Millor i pitjor moment en la política o l’activisme.

De millors moments, us en podria dir dos. Un va ser a la dècada del 2000 al 2010, amb una situació del moviment popular ascendent —tant en clau de vagues generals, com en clau de moviment ocupa i d’acumulació de forces—. La societat també estava en una dinàmica d’acumulació de greuges, i, per tant, era un moment dolç per militar, tot i que sempre és difícil construir des de baix. 

L’altre moment increïble va ser viure  l’1 d’octubre des de la CUP i com a diputada. També crec que ha estat dels moments més durs; no l’1 d’octubre, però sí el període que comença amb l’empresonament dels Jordis, seguit de l’exili de l’Anna Gabriel. Ha estat de les coses més dures que he viscut, tot l’inici d’aquest període repressiu, que encara està vigent i té formes diferents, però manté el xantatge, perquè al final la repressió és un xantatge. 

“[…] aquí al Congrés arribem en un període repressiu […] i fem un paper molt reactiu, molt antirepressiu, molt d’assenyalar les vergonyes del règim.”

Què li va aportar iniciar un postgrau en Societats Africanes i Desenvolupament a la Universitat Pompeu Fabra?

En aquell moment treballava al Centre d’Estudis Africans, que coordinava i impulsava el postgrau. Vaig tenir l’oportunitat de cursar-lo i, a més, de fer-hi tasques de secretaria. Va ser increïble, un regal: tirar-te un any fent història d’Àfrica, política… des d’una posició molt privilegiada, perquè jo acompanyava els ponents, els professors, i vaig tenir l’oportunitat de conèixer moltíssima gent i d’aprendre molt.

Què li ha aportat ser diputada al Parlament de Catalunya? I ser-ho al Congrés dels Diputats?

La diferència és que quan jo era diputada al Parlament de Catalunya hi havia una aposta col·lectiva per fer un referèndum, i, per tant, el paper de la CUP i d’aquell moment polític va ser molt potent, molt creatiu. Vam fer coses increïbles: la llei del referèndum, la llei de transitorietat… Aquella eclosió entre la institució i el carrer i aquella brúixola comuna va ser increïble, també des d’una perspectiva d’anàlisi d’esquerra radical, perquè aquella transformació va ser una realitat, una realitat en què la institució va tenir un paper molt important.

En canvi, aquí al Congrés arribem en un període repressiu, en un moment de protesta contra la sentència del Tribunal Suprem, i fem un paper molt reactiu, molt antirepressiu, molt d’assenyalar les vergonyes del règim. És una situació molt més defensiva, molt més agressiva; som una miniatura entre 350 diputats. Fins i tot si mires els partits amb qui podem tenir més afinitat, són una minoria en aquest espai polític.

Com valora la reacció del bloc independentista al Cas Pegasus?

No hi ha gaire misteri. Es fa públic, gràcies a un centre de recerca estranger, que hi ha hagut espionatge de forma massiva a l’independentisme, i l’independentisme reacciona de l’única manera en què es pot reaccionar des d’una perspectiva d’Estat democràtic: demanant explicacions i posant sobre la taula les contradiccions que suposa que, en un teòric estat de dret, s’espiï l’oposició democràtica amb l’argument de dir «si no us guanyem a les urnes, us guanyarem amb la guerra bruta». 

La reacció del PSOE i del Govern de coalició, amb Unides Podem dins, és la que mereix més comentaris. El PSOE refusa que hi hagi tant explicacions públiques, com una comissió d’investigació pública. Cessa la cap del CNI quan no pot aguantar més la pressió, en un intent d’homologar-se a democràcies com la francesa quan ells expliquen que també els han espiat —com a Macron—, però vetant qualsevol sortida democràtica a la crisi. Aquest és el veritable escàndol. És una crisi sense precedents.

El 1995 hi va haver l’escàndol de les escoltes del CESID, que va resultar en la dimissió del ministre de defensa, el vicepresident del govern i el director del CESID —actual CNI—. I per un escàndol molt menor. Penso que, al principi, el PSOE va menysvalorar moltíssim les dimensions de la crisi, i que ara l’han intentada tancar de forma barroera; veurem on i com acaba.

En què van notar que els espiaven?

En efectes pràctics, ho notem en la iniciativa de persones externes a la CUP que ens expliquen que hi ha gent disposada a investigar això. Una cosa és saber que els serveis secrets espanyols actuen i operen; això, quan hem anat i vingut de l’exili, estava molt clar. Una altra cosa és tenir proves i poder demostrar que els serveis secrets t’espien. Quan Citizen Lab es presta a fer aquesta investigació, és quan cedim tots els recursos: enviant telèfons, fent anàlisis… I les formes d’espionatge són diverses; per exemple, t’envien un missatge d’alguna cosa quotidiana a la teva vida, com una targeta d’embarcament, o per trucades de WhatsApp que no quedaven registrades. 

La CUP encara contempla la possibilitat d’entrar al Govern el 2023?

Jo crec que la CUP mai fa raonaments de si entra o no en governs. Al principi d’aquesta legislatura, la CUP planteja que l’esquerra independentista vol tenir vocació de poder, des del carrer i des de la institució. Amb aquesta lògica, construïm un pacte d’investidura amb ERC, però veiem que, al cap d’un any, el Govern no camina en el marc d’aquest pacte i no l’està respectant, com ara amb els Jocs Olímpics o la immersió lingüística. No és tant si volem entrar o sortir d’espais concrets de poder, sinó si tenim la voluntat de ser decisius en el futur del nostre país.

Com valora la CUP el pacte que han fet PSC, ERC, Comuns i Junts sobre la immersió lingüística?

La CUP volia, juntament amb la comunitat educativa, presentar una proposta que permetés blindar la immersió lingüística. Avui, però, les notícies diuen que aquest pacte incorpora el castellà com a llengua vehicular, una molt mala notícia pel país i per a les comunitats educatives. 

Aquí hi ha un tema de fons: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fa una sentència protegint quatre o cinc famílies obsessionades amb el català i el castellà, fent una sentència contra tot un model polític i educatiu. No és només que hi hagi una proposta i un acord que posa el castellà com a llengua vehicular, sinó que, a més, no s’esgoten totes les vies jurídiques. De fet, l’única contravia jurídica que hi ha són les famílies de Canet, organitzada de forma popular. El que diem al Govern és que no està protegint ni la llengua, ni el model educatiu, ni la gent que està disposada a sostenir el català.

Com es combaten les màfies de l’ocupació —drogues, especulació, etc.— des d’una posició a favor del moviment Okupa?

El moviment okupa agafa l’habitatge com una forma de generar un conflicte legislatiu  per explicar que, actualment, l’habitatge és una mercaderia i no un dret. Per què és tan clau el moviment okupa? Perquè l’habitatge i els immobles són una de les formes que té el gran capital d’acumular riquesa a les zones urbanes. 

Una altra cosa és que tenim un procés de pauperització sense retorn a zones urbanes que fa que hi hagi problemes de tràfic de drogues, de delinqüència menor i major… Però això no afecta l’estratègia del moviment ocupa. Això es tradueix a vegades en l’ocupació d’immobles, però crec que aquest fet té, com a mínim, tres explicacions: la primera és l’economia criminal del tràfic de drogues o narcopisos, que s’ha de combatre, però no té a veure amb l’ocupació. La segona és la falta d’accés a l’habitatge de gent que té molt pocs recursos, i això es combat amb mesures que tenen poc a veure amb el codi penal, i tenen molt a veure, per exemple, amb la renda bàsica. I hi ha un tercer element, que és l’ordre públic entès com la persecució del petit delicte.

Nosaltres pensem que amb populisme punitiu s’arreglarà poc, perquè això és una mesura reactiva. Els carteristes continuaran robant si no hi ha mesures amb més profunditat; per tant, tornem a la renda bàsica, accés a l’habitatge, etc. Això eliminarà del tot aquest tipus de delictes? Segurament no, però garantirà que es puguin destriar problemes. Una cosa és l’economia criminal, una altra és la misèria, i una altra com s’aborden fenòmens que sí que són de seguretat, però que no tenen a veure amb tantes coses barrejades.

“El moviment okupa agafa l’habitatge com una forma de generar un conflicte legislatiu  per explicar que, actualment, l’habitatge és una mercaderia i no un dret.”

Creu que hi hauria una guerra a Ucraïna si el país fos membre de l’OTAN?

Jo no faré política ficció: no ho sé. Jo el que sé és que l’OTAN estava latent fins que ha esclatat el conflicte, i, des d’Occident, es recupera l’OTAN com una alternativa possible a l’agressió de Putin. Nosaltres creiem que això no té ni cap ni peus: això no és la guerra freda, no és el 1945; els conflictes armats es resolen amb mediació, i la Unió Europea l’únic que ha fet és alimentar l’OTAN i la indústria armamentística, però no la política de mediació. Hi ha hagut una sèrie de representacions mentre s’inflava a armament Ucraïna. A nosaltres ens sembla que aquesta no és la manera.

Com porta tenir el que han anomenat «Bloc del 155» a casa? La seva mare és alcaldessa pel PSC.

Es porta molt bé. Ho explicaré molt fàcilment: quan nosaltres parlem del Bloc del 155 parlem de cicles de partit, no de les estratègies concretes que la gent dins dels partits estableix. En tota la situació del procés, la meva mare va tenir un paper molt democràtic. A casa meva es comparteixen uns valors fonamentalment democràtics i, per tant, en cap cas s’entra en anàlisis conservadores, constitucionalistes i unionistes de com s’ha de resoldre el conflicte polític a Catalunya. El conflicte s’ha de resoldre políticament, i això és el que no està afrontant el PSC, el PSOE i tot el bloc de la dreta; això, a casa meva, no és un problema.

Què li diria a un encaputxat del SEPC que el passat 23 de febrer hagués participat a fer fora a empentes els estudiants de S’Ha Acabat de la Fira d’Associacions a la UPF?

El constitucionalisme és una trampa per plantejar posicions polítiques d’extrema dreta. Si el constitucionalisme fos una realitat, hi hauria una preocupació sincera perquè la Constitució fos una eina i no un candau, i els constitucionalistes estarien proposant alternatives en el marc de la constitució espanyola perquè Catalunya resolgués el conflicte polític políticament, segurament reformant la Constitució per permetre un referèndum. 

Com que allò que es fa dir constitucionalisme no fa això, sinó que fa servir la constitució per reprimir, perseguir i justificar l’ús dels tribunals per resoldre conflictes polítics, aquesta gent no és constitucionalista, aquesta gent és d’extrema dreta. Per tant, em sembla lògic que l’extrema dreta no pugui tenir un espai tranquil en una fira d’entitats d’una universitat pública. Em sembla preocupant que això ho hagi de fer el SEPC i no ho faci el rectorat de la universitat.

Què fa Mireia Vehí els caps de setmana? 

Quan puc,que no és sempre, faig esport, menjo bé, estic amb la família i els amics. Quan no, estic amb la família de la CUP i també riem i ens ho passem bé.

Us quedeu massa per Madrid?

Hi ha caps de setmana que ens quedem a Madrid, però tenim molts actes de l’esquerra independentista i la família a Catalunya; per tant, voltem i també viatgem molt pels Països Catalans. Els caps de setmana intentem descansar, perquè creiem que és molt important. La veritat és que és tota una aventura.

Entrevista realitzada per Miquel Rodrigo i Luca Moret

Més d'aquesta edició...

- Més d'aquesta edició -

- Més entrevistes -

Entrevista a Violant Cervera

Nascuda a Lleida i llicenciada en Filologia Hispànica, Violant Cervera és l’actual Consellera de Drets Socials des...

Entrevista a Laura Vilagrà

Laura Vilagrà és l’actual Consellera de Presidència de Catalunya i un dels tres integrants del govern català...

Entrevista a Carlos Carrizosa

Carlos Carrizosa és un polític i advocat català. Actualment, capitaneja Ciutadans a Catalunya, partit on milita des...

PORTADA  •  NOSALTRES  •  ARXIU  •  ESCRIU  •  SEGUEIX-NOS!

© Copyright 2021 l’Universitari. Tots els drets reservats. | Desenvolupament web per Pol Villaverde