juny 2022 / TRENCACLOSQUES

L'OTAN: trenquem els mites?

En un moment clau per a la seguretat europea, i ara que el debat sobre l’OTAN resorgeix amb força, repassem tres ‘mites’ populars sobre l’Aliança Atlàntica

Matías Díaz

La nova invasió russa d’Ucraïna ha actuat com un catalitzador de suport a l’OTAN arreu d’Europa. Per exemple, a Finlàndia, país tradicionalment neutral, el suport a l’accessió del seu país a aquesta organització s’ha triplicat des de l’inici de la invasió, d’un 25% a un 76% de la població. A Catalunya, d’entrada, l’Aliança Atlàntica és poc estimada; així ho vam expressar en referèndum el 1986. En l’imaginari col·lectiu català l’OTAN és un dels màxims exponents del militarisme, no gaire ben vist a casa nostra, i per acabar de reblar-ho, d’un militarisme ianqui. Proposo parlar-ne, allunyant-nos del debat present sobre Ucraïna i l’expansió oriental de l’Aliança, i abordant els que crec que són els tres mites populars més consolidats sobre l’OTAN.

“En l’imaginari col·lectiu català l’OTAN és un dels màxims exponents del militarisme.”

Primer ‘mite’: “l’OTAN és una eina dels Estats Units per tal d’assegurar-se la dependència d’Europa”. Tornem als orígens de l’Aliança Atlàntica. Després de la IIGM, i davant les peticions dels governs de l’Europa Occidental, que volien tancar un pacte de seguretat col·lectiva amb els EUA, l’administració Truman va mantenir que la iniciativa havia de ser en tot cas europea i no estatunidenca. I així fou: el 1948 Bèlgica, França, Luxemburg, els Països Baixos i el Regne Unit signaven el Tractat de Brussel·les i es comprometien a defensar-se mútuament. Un any després, i només després d’un primer pas europeu, es va crear l’OTAN, ara sí, amb participació nord-americana.

 Cerimònia de signatura del Tractat de Washington (4 d’abril de 1949) via CVCE.eu 

Durant la guerra freda, la desmesurada contribució dels Estats Units a la defensa dels seus aliats europeus era contrarestada per la innegociable necessitat nord-americana d’assegurar-se una Europa Occidental de democràcies liberals. Parlem, per tant, d’una relació d’interdependència i no de dependència. Un cop dissolta l’URSS, i desapareguda l’amenaça soviètica a la posició estratègica nord-americana, els Estats Units han començat a exigir als aliats europeus una major implicació, i han perdut interès a fer-se càrrec de l’enorme cost de la defensa d’Europa. Una altra prova d’aquesta interdependència és que en més de set dècades d’existència l’OTAN només ha activat l’Article 5 –que recull el principi de seguretat col·lectiva– una sola vegada, després dels atemptats de l’11S, i per tant, per atendre una necessitat de defensa estatunidenca i no europea.

Segon ‘mite’: “l’OTAN està al servei de la política exterior dels EUA”. Sovint s’adscriuen erròniament a l’OTAN operacions militars que no s’han fet sota la seva bandera, però sí sota la dels Estats Units o d’un altre estat membre. Si bé la manera de veure el món dels aliats s’assembla, no sempre coincideix. El discurs del ministre d’Exteriors francès Dominique de Villepin davant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides l’any 2003, contrari a la invasió de l’Iraq, n’és un cas evident. L’enrabiada als EUA amb la posició francesa fou de tal magnitud que a molts restaurants arreu del país, i fins i tot a les cafeteries del Congrés, les french fries es van rebatejar com a freedom fries. En els darrers anys, els aliats han diferit en qüestions tan crucials i diverses com el gasoducte Nord Stream 2, el canvi climàtic, la segona guerra civil líbia, l’acord nuclear amb l’Iran o com abordar l’ascens geopolític de la Xina, entre d’altres.

“Sovint s’adscriuen erròniament a l’OTAN operacions militars que no s’han fet sota la seva bandera […]”

Per altra banda, les decisions en el si de l’Aliança requereixen la unanimitat dels seus 30 estats membres. Això vol dir que per exemple, emprendre una operació militar sota la bandera de l’OTAN requereix consens entre actors tan diferents com una administració socialdemòcrata a Noruega i una d’extrema dreta a Polònia, els inquilins de la Casa Blanca i de l’Elisi, la Turquia d’Erdogan o el govern de Macedònia del Nord. 

Tercer ‘mite’: “l’OTAN té un historial negre d’operacions militars”. Precisament perquè els aliats tenen interessos diversos, el mínim comú denominador no sempre és fàcil d’assolir, i conseqüentment la majoria d’operacions i tasques de l’Aliança Atlàntica són eminentment defensives o d’entrenament. Tanmateix, l’OTAN sí que ha signat dues operacions militars a gran escala cèlebres i altament polèmiques, de vegades presentades com a proves irrefutables d’un suposat imperialisme otanista: la campanya de bombardejos sobre Iugoslàvia el 1999 i la intervenció a Líbia el 2011.

En ambdós casos hi intervenen consideracions humanitàries, geopolítiques i pròpies de la legalitat internacional, i segons quina d’aquestes tres perspectives es privilegiï les conclusions poden diferir enormement. Encoratjo al lector a informar-se més i millor sobre aquests dos casos. En qualsevol cas, les dues intervencions orbiten entorn de la qüestió de la Responsabilitat de Protegir, un acord polític global per a la protecció de les poblacions davant quatre atrocitats: els crims contra la humanitat, el genocidi, la neteja ètnica i els crims de guerra. Aquest acord, al qual es va arribar unànimement el 2005, té una relació indiscutible amb l’OTAN; fou inspirat per la campanya aliada a Iugoslàvia i posat en pràctica per primera vegada amb la intervenció a Líbia.

L’ànim d’aquest article no només és donar veu, a mode d’iniciació, a una visió alternativa sobre l’OTAN, quasi contracultural a casa nostra, però sobretot reivindicar un debat més fonamentat sobre una de les peces claus, passada, present i futura, de la seguretat d’Europa, que és la nostra.

Tu també tens coses a dir? Escriu a la revista

Més d'aquesta edició...

L’OTAN: trenquem els mites?

En un moment clau per a la seguretat europea, i ara que el debat sobre l’OTAN resorgeix amb força, repassem tres ‘mites’ populars sobre l’Aliança...

El merkelismo necesario

La estabilidad política es la piedra de toque de una democracia sana. Sin embargo, en España tenemos que conformarnos con un turnismo electoral más propio...

Crims, el “true crime” català

El dilema entre el sensacionalisme i el respecte: com es pot mantenir la intriga i el suspens per un programa quan tracta fets tràgics i...

- Més d'aquesta edició -

El merkelismo necesario

La estabilidad política es la piedra de toque de una democracia sana. Sin embargo, en España tenemos...

- Recomanats -

La força d’un equip

Quan tens gent en un equip, les victòries es multipliquen i les derrotes es divideixen.

PORTADA  •  NOSALTRES  •  ARXIU  •  ESCRIU  •  SEGUEIX-NOS!

© Copyright 2022 l’Universitari. Tots els drets reservats. | Desenvolupament web per Pol Villaverde