maig 2021 / ENTREVISTA

Entrevista al

Rector Jaume Casals

Jaume Casals i Pons és catedràtic de Filosofia i Rector de la Universitat Pompeu Fabra des del 2013. Ha estat professor de la UAB i la Universitat de París, i faria falta una pàgina per esmentar tots els càrrecs que ha exercit a organitzacions, revistes i institucions (CBUC, CE, IDEC, FIEC…). Havent esgotat els mandats dirigint la UPF, ens acompanya com a entrevistat especial a l’edició d’aniversari de la revista per repassar el seu pas pel rectorat i la seva carrera professional.

Quina va ser la seva experiència com a estudiant de filosofia a la universitat i per què va decidir no marxar-ne? 

Jo vaig estudiar Filosofia de l’any 75 a l’any 80 a la Universitat Autònoma; quan vaig entrar a la universitat Franco encara era viu. Prèviament havia fet el batxillerat de ciències de l’època (el COU). Jo era un bon estudiant i tothom deia que tindria èxit en el món de les ciències i m’estava plantejant estudiar una enginyeria. No obstant això, de cop i volta vaig decidir passar-me a Filosofia ja que podies escollir els estudis universitaris independentment del que haguessis estudiat al COU i a mi sempre m’havien interessat la literatura i la música. El primer curs de Filosofia vaig tenir una gran decepció, fins al punt que vaig estar temptat de no continuar. A final de curs, però, un professor em va posar matrícula d’honor en un dels exàmens finals i allò em va animar a continuar. El segon any vaig trobar els professors que més m’han influït. Gràcies a ells vaig aficionar-me a estudiar, vaig anar deixant les coses artístiques i vaig començar a sentir que volia fer una vida acadèmica. És una història bastant senzilla. El 80% de la meva passió per la filosofia i l’estudi sorgeix de l’amistat amb els professors que mencionava abans. 

Més enllà de la vida universitària, què fa el rector de la Universitat Pompeu Fabra en el seu temps lliure? Té algun hobby?

Tinc moltes aficions. A mi, en general, l’escola no m’ha agradat mai. Prefereixo fer altres coses. L’acadèmia com a institució genera alguns sentiments positius, que no dominen sobre els negatius. Quan me’n vaig de vacances amb les meves filles no tinc ganes de tornar a la universitat. No és que jo em dediqui a la universitat i quan puc faig d’altres coses; jo considero que em dedico a altres coses i tinc com a professió anar a la universitat i fer una vida acadèmica que he procurat que sigui de bona qualitat. És cert que he dedicat més temps a la universitat que a qualsevol altra cosa, però mentalment jo estic en els ‘hobbies’. Per exemple, encara em dedico a la música. Tinc una guitarra elèctrica i en els últims anys he reprès aquest hobby que tenia de jove amb certa intensitat. Tinc una Gibson Les Paul ben maca d’un model del 58. A part de la música, també m’agrada molt l’esport i, de tots ells, l’alpinisme és sempre el que m’ha agradat més. No obstant això, com que no puc anar molt sovint a la muntanya, per mirar d’estar en forma soc runner

Quin era el seu objectiu quan va presentar-se com a candidat a rector el 2013?

Tal com està formulada aquesta pregunta el que t’he de contestar és que el meu objectiu era acceptar un desafiament que m’estaven plantejant diverses persones. En certa manera, vaig acabar percebent que la institució volia que jo fos el responsable de la universitat en la següent fase. Vaig preguntar a casa què n’opinaven i em van dir que seria un bon rector. Finalment, vaig decidir acceptar el desafiament que em presentava el rector anterior. Malauradament no tenia un objectiu per a la universitat. Jo coneixia el govern de la universitat i havia fet de vicerector durant alguns períodes, però no tenia un objectiu clar. Al començar a fer de rector, vaig decidir que ho faria bé, almenys tan bé com pogués. Em vaig qüestionar què creia que la universitat necessitava i he intentat dur-ho a terme. 

Com és un dia típic treballant com a rector de la UPF?

El treball típic d’un rector és estar parlant amb gent; parlo amb gent i rebo gent. La feina es divideix entre les coses que els altres volen que facis i les coses que vols fer tu. Per a mi, fer de rector ha sigut una lluita per tenir temps per fer i aconseguir les coses que volia fer jo i no les coses que volien els altres. Per què? Perquè les coses que volen els altres són en certa manera esperables. Les podria fer qualsevol però com que jo estic en aquesta posició em demanen que les faci. Poden ser des d’accions banals fins a accions que tenen un impacte per a la comunitat universitària. Per exemple: estar present en actes, conferències, viatges, representar la Universitat a l’Ajuntament, a la Generalitat, en una universitat europea o americana, en un congrés… o estar present en una reunió d’una d’aquestes empreses que organitzen els rànquings mundials. 

Pel que fa a les coses que jo vull fer, jo he donat molta importància a accentuar els perfils d’aquesta universitat, que aquelles coses que ens fan diferents estiguessin al primer pla. Jo volia que aquesta universitat tingués una gran deferència per la qüestió de la recerca i en la qualitat de l’educació. També volia que la universitat tingués una relació molt forta amb altres organitzacions que no són universitats (un hospital, una ONG, una empresa industrial…). Sobretot hi havia dues coses clau que volia fer. En primer lloc, que com a institució fos una universitat totalment internacional; he fet moltíssims viatges amb aquest objectiu per difondre l’esperit de la nostra universitat al món. En segon lloc, imaginar que aquesta universitat no és només la universitat en si, sinó també les companyies que té, amb qui es posa d’acord. En els últims anys sobretot he intentat que la universitat tingui una línia de treball molt efectiva en l’àmbit de la biomedicina. Per exemple, necessitàvem un hospital i per això hem fet uns estudis de Medicina amb l’Hospital del Mar; també necessitàvem una bona sintonia amb el Parc de Recerca Biomèdica. 

A part d’això, també m’ha agradat intentar que la universitat funcioni a través dels seus vuit àmbits acadèmics i que cadascun d’ells participi en el govern de la universitat. 

Quina és la situació més surrealista que s’ha trobat al llarg de la seva trajectòria? 

Una anècdota surrealista és la d’una professora a la qual vaig haver d’obrir un expedient. L’acusació no em va semblar que estigués prou justificada i vaig arxivar l’expedient i el vaig resoldre favorablement a ella. La persona es va considerar castigada i a partir d’aleshores ni tan sols em saluda i ha fet per molestar per totes les vies possibles. De fet, si a aquesta universitat hi ha una microoposició a la línia general del model d’universitat que tenim prové precisament d’aquest punt. La situació més surrealista que he viscut és que un grup tan petit s’inventi qui soc jo, qui són els altres, intentin anar a la premsa, als organismes jurídics; pendents que faci un pas en fals per assenyalar-lo. 

Una universitat dins el sistema espanyol és una entitat molt poderosa, però també molt delicada i una sola persona pot fer molt mal si se salta els costums i el fair play propis de la universitat. Un dit assenyalant una infàmia, encara que aquesta sigui falsa, em pot fer molt mal a mi personalment i a la institució. És per això que jo crec que a la universitat tothom ha de poder-se expressar, per molt en desacord que jo hi estigui. Perquè si una persona es sent atrapada pel sistema que l’envolta, és una invitació a seguir canals fora de l’elegància que ha de caracteritzar l’acadèmia.

Després de la sentència pel procés, el claustre va emetre un comunicat de suport als presos. Com valora la recent decisió del Tribunal Suprem confirmant que la UPF va vulnerar la neutralitat política amb aquella acció?

La valoro pèssimament, no ha atès en absolut a cap dels nostres arguments. No puc explicar-los en detall, però resumidament serien els següents:

Primer, nosaltres denunciem que la persona acusadora no reunia els requeriments per poder-nos denunciar, perquè al començament del procés era dins la JEC, i per tant és part interessada.

Seguidament, al·leguem que no és el mateix la representació de la comunitat universitària que la representació de la Universitat. El claustre representa les persones individuals que participen en la Universitat a través de les eleccions, i el rector representa la Institució. Jo entenc que la Universitat com a institució no pugui al·legar llibertat d’expressió dins un procés electoral, i que és normal que jo com a representant no pugui fer declaracions al respecte durant un procés electoral. Tanmateix, jo no puc decidir què diu el Claustre per molt que no hi estigui d’acord. 

A la sentència hi ha una transposició, sembla que la UPF hagi estat condemnada pel TS quan ni la Universitat ni jo podem ser condemnats per aquests motius, i el claustre tampoc, ja que aquest evidentment té llibertat d’expressió en qualsevol moment o circumstància, encara que sigui per dir que la lluna és quadrada. 

De tots els nostres arguments, el Tribunal Suprem ni en fa cas.

Durant el primer trimestre del curs 2019-2020 hi va haver nombroses vagues, fins i tot arribant a confrontacions entre estudiants degut al tancament forçat de la Universitat . Quina lectura en fa d’aquests fets? 

Jo opino que les universitats han de fer d’universitats. Això no vol dir que han de ser apol·línies, i no reaccionar al context social perquè no tindria sentit. El coneixement especialitzat no està desconnectat del que passa al món i per tant és normal que hi hagi protestes i reaccions. Tot i així, quan la confrontació és entre persones que volen continuar les activitats acadèmiques i persones que no volen que continuïn, em sembla que la discussió és fraudulenta.

La Universitat ha de permetre totes les protestes, el problema sorgeix quan persones consideren que la seva protesta ha d’impedir el funcionament normal de les activitats acadèmiques. Aleshores, què pots fer? És una imposició d’idees a tots de part d’algú que només és una part (i moltes vegades relativament petita).

Per altra banda, hi ha la contraposició política demanant “envieu la policia i que es donin les castanyes que faci falta, però que parin de bloquejar l’entrada…”. A mi això personalment no m’agrada i ho trobo absurd. Encara que es neguin al diàleg i posin cadenes o pega als panys, la meva posició és intentar convèncer als que volen imposar el seu sistema de protesta i, de vegades, se’ls ha de convèncer sent tolerant amb algunes de les coses que proposen.

Creu que hi ha la percepció de la UPF com a una universitat elitista?

No sé què vol dir elitista, però sembla que tingui connotacions negatives…

En té, en té…

Des d’aquest punt de vista jo crec que no és elitista, però si elitista volgués dir una universitat que intenta i aconsegueix tenir els millors professors i els millors estudiants, i que té un prestigi gran al món… Si això és ser elitista, llavors estaria molt content que la UPF ho sigui, i la meva feina és que ho segueixi sent i que hi pugui venir tothom independentment de les seves possibilitats econòmiques, del seu origen, de la seva nacionalitat -que és una de les coses que no podem aconseguir i em molesta moltíssim-, etc.

Com ha canviat la UPF en els 8 anys que n’ha estat vostè al capdavant?

Les coses són lentes, però quan mires enrere veus molts canvis… Tal com ho veig jo, el que més caràcter imprimeix a una universitat son les persones que hi treballen com a professors, administració i serveis. 

En el sentit de les persones que la formen, la universitat ha canviat poc. Ara bé, la mentalitat d’aquestes persones sí que ha canviat. Per una banda, el respecte mutu entre treballadors i la direcció que venia impulsada per l’anterior rector ha augmentat i, per altra, el sistema de projectes que hem iniciat donarà moltes facilitats per afrontar l’evolució i la renovació de la generació que es jubilarà aviat.

A més a més, crec que ara la Universitat Pompeu Fabra és una universitat coneguda i respectada. El món ha adquirit consciència que aquí hi ha una universitat molt forta i amb molt recorregut per endavant. Hi ha universitats que s’han de conformar a ser com són per no ser pitjors, perquè són una massa informe d’infinites coses i massa feina. La UPF és una de les universitats europees que tenen una trajectòria prometedora per davant.

En els últims mesos, el rectorat ha hagut de prendre diverses decisions pel que fa a la situació d’excepcionalitat que tots vivim. Què n’opina de la docència online i mixta? Vostè era partidari d’aquesta opció? 

Tot això a mi no m’és indiferent, i jo he intentat estar al meu lloc en el sentit de no pretendre que la meva feina fos ocupar-me de les decisions tècniques. Per aquest motiu he creat una comissió que ha estat molt atenta i ha fet el millor que podia mentre jo em reservava el paper d’ocupar-me de la Universitat en general com si la situació actual fos passatgera. 

Sé que pels que esteu a la Universitat, la COVID s’ha endut una mossegada molt gran dels vostres anys a la Universitat, i això és difícil. Per tant, dir ara que el sistema virtual ens ha ensenyat moltes coses, s’ha de fer amb molta prudència perquè la situació ha estat lamentable. La UPF ha dut a terme un projecte molt relacionat anomenat “Edvolució” que ha obert el debat sobre els diferents elements del futur de l’educació, entre ells la docència en línia. 

Diversos alumnes ens han preguntat quan tornarem a la presencialitat. Ens pot avançar alguna cosa?

Serà aviat! Jo estic convençut que el curs que ve serà tal com havíem imaginat que podria ser en el millor dels casos el curs present, o millor.

Entre els alumnes hi ha una sensació generalitzada que a la universitat privada es realitzen més classes presencials que a la UPF. Què ens pot comentar sobre aquest fet?

Mireu, les universitats privades, si estem parlant de Catalunya, us he de dir que en general no hi ha color respecte a les públiques, amb algunes excepcions. No fan recerca i no conviden a la experimentalitat dels alumnes, tenen un cànon de coneixement que a falta d’activitat científica no sé d’on el treuen, és una paradoxa. 

A les reunions que hem fet al Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), les universitats privades tenien una gran fal·lera per tornar a la presencialitat. Per què? Jo penso que una bona part d’això ve de que veuen perillar els seus ingressos els quals, per moltes donacions i molta relació que puguin tenir amb el sector privat, la majoria venen dels estudiants. La situació actual posa de manifest que quan la virtualitat sobrepassa la presencialitat, els seus estudiants perceben que els seus diners estan més mal utilitzats, tot i que les despeses de la universitat segueixin gairebé igual.

Al CIC hem acordat que el comportament seria el mateix per part de les privades i les públiques…

Ja li ho dic jo que no és així…

M’ho crec, però és fent trampa a allò que hem acordat a la Junta del CIC i en les seves respectives comissions.

Molts alumnes es van sorprendre en assabentar-se que, segons vostè, “la Pompeu” s’hauria d’anomenar “la Fabra”. Per què? Podria trencar una llança a favor de la seva teoria?

És cert que hi ha la campanya “Jo, la Pompeu”. Ara bé, si busquem universitats que tinguin el nom d’una persona, no n’hi ha. En aquest cas és un nom una mica estrany i per això tolera aquest tractament. No obstant, oi que si parlem de la Universitat Ramon Llull i diem “la Ramon” ens sonarà molt estrany? O si diem “la Johns” per referir-nos a la Johns Hopkins? Oi que direm abans “la Llull” i “la Hopkins”? Per tant, jo considero que també hauríem de dir “la Fabra”. Jo intento dir “la Fabra” però ja he claudicat, és una empresa inútil.

Quins consells té per al rector entrant?

No els he pensat… estic en una situació una mica anàloga a quan vaig començar, en el sentit que no he pensat bons consells. Sí que hem estat molt en contacte i li he donat l’opinió sobre decisions que haurà de prendre properament. Ara mateix us puc dir que crec que no li’n calen. L’Oriol Amat sol dir que ell és una persona amb molt respecte pel pensament estoic, per una capacitat de ser molt resistent a tots aquells atacs que fan que la vida sigui més difícil.

La universitat exagera una mica en la demanda personal del rector i sent una posició temporal, sembla com si la institució anés a fons a treure el màxim de la persona que ocupa la posició. 

Jo li recomanaria que intenti mantenir-se el més tranquil possible, que no canviï encara que canviarà, que es cuidi i que intenti fer les coses que ell vulgui fer i no les que els altres vulguin que faci. 

Què farà ara que deixa el rectorat?

La institució et fa canviar en molts sentits, i ara el que faré serà mirar de retrobar-me amb la persona que era jo fa vuit anys. La institució fabrica estats d’ànim, per exemple, jo ara dec estar parlant fortíssim mentre que abans parlava més fluix. Això és més anecdòtic, però és un símptoma que tu canvies i que tot es reconstrueix. 

Ara, altra vegada vull ser pintor, escriptor, músic… A mi en el fons el que més m’agrada és la música, el Jazz i en particular la Bossa Nova. Per tant, en els propers anys em dedicaré a això. Si la Universitat o el rector em demana alguna cosa estaré a la seva disposició, però intentaré no molestar al que està al davant que és una cosa que sovint passa. Procuraré ser discret però estar a disposició, això és el que penso…

Entrevista realitzada per Martí Rosssell i Musta Capdevila

Llegeix més articles...

Entrevista a Laura Vilagrà

Laura Vilagrà és l’actual Consellera de Presidència de Catalunya i un dels tres integrants del govern català a la taula de diàleg. Nascuda a Santpedor,...

Llegir >
Contra los partidos políticos

Escribió Rosseau en El Contrato Social: “La soberanía es el ejercicio de la voluntad general y el soberano un ser colectivo que no puede ser...

Llegir >

PORTADA  •  NOSALTRES  •  ARXIU  •  ESCRIU  •  SEGUEIX-NOS!

© Copyright 2021 l’Universitari. Tots els drets reservats. | Desenvolupament web per Pol Villaverde