maig 2022 / EL CONVIDAT

La força d'un equip

Quan tens gent en un equip, les victòries es multipliquen i les derrotes es divideixen

Gerard Querol

“No pots agradar a tothom”. Aquesta frase me l’han repetit molt amics i família en els darrers dies. Però hi havia alguna cosa en mi que em deia que ho havia d’intentar. Aquests darrers mesos, des del vídeo anunciant el Tindercat presencial, he estat patint molt per certs comentaris a les xarxes: “sou el ridícul de Catalunya”, “ens mereixem el 155”, “quin cringe”, “el 22 vaig amb una furgoneta i els atropello a tots”. Eren, però, molt pocs comentaris en comparació a l’allau de comentaris positius de gent amb ganes de passar-ho bé a Sant Cugat. Així i tot, el meu cervell només pensava en a la raó per la qual aquella gent deia això de mi i del nostre projecte, si en tot moment havia estat creat amb molta cura i respecte per a tothom o això hem intentat constantment–, de debò que ho trobava molt injust.

“Aquests darrers mesos, des del vídeo anunciant el Tindercat presencial, he estat patint molt per certs comentaris a les xarxes […]”

Els dies previs al Tindercat presencial, Operació Sant Jordi, vaig sentir l’amor de veritat. Aquell que neix en els pitjors moments. L’equip del Tindercat més unit que mai quan havíem de trobar milers d’euros per poder finançar el projecte quan faltava una setmana, amb previsions de molta pluja i amb un neguit al pit immens. Si no hagués estat per la gent de l’equip (Gemma, Alba, Nil, Marc, Unai, Carla i Ramon), la meva família, la meva parella i d’altres amics, m’hauria enfonsat. No podia dormir, el cor m’anava a cent el meu cap em deia que seria millor que plogués, perquè així no hauria de fer “el ridícul”, “ser cringe”. De debò que em creia les crítiques, de debò pensava que seria millor que no es fes.

L’equip de Tindercat. 

A mesura que s’apropava el dilluns de la setmana clau, les previsions meteorològiques van canviar. Vam acabar fent un esforç econòmic com mai havia vist. De fet, tot l’equip va posar diners, –alguns molts diners– en fer possible el Tindercat. Jo no m’ho creia. De debò que aquesta gent s’estava jugant tants diners seus en una idea que va néixer de mi? El millor és que ells hi confiaven com ningú. És molt fortho sé– però els hi confiaria la vida. 

El dia 22, –ai el dia 22, com descriure’l!– crec que mai havia sentit tantes coses en la meva vida. Encara estic en xoc i no puc acabar de processar les meves emocions, però crec que és la vegada de la meva vida que he ajuntat a més gent que estimo en un mateix lloc. Eren la gran majoria dels meus amics i la meva família. En resum, el que va passar el 22 va ser màgic. Era impossible que en un lloc tan idíl·lic alguna cosa sortís malament. El 22 estava tot molt preparat. Mai havia vist res tan ben organitzat. Estava molt orgullós del meu equip, estàvem previnguts de moltes situacions que es podien donar en situacions d’oci nocturn, havíem posat tot el que estava de la nostra mà per poder evitar possibles situacions, tot  va anar quadrat, els convidats van gaudir, el temps va acompanyar… Tot apuntava que seria un gran dia.

“[…] crec que és la vegada de la meva vida que he ajuntat a més gent que estimo en un mateix lloc.”

Van venir unes 1300 persones i, després d’haver escoltat molts testimonis, puc afirmar que va ser un èxit i que el 99% de les persones van gaudir molt. Jo vaig gaudir-ho? Vaig ser molt feliç. Extremadament feliç. Veia impossible que algú com jo, sense cap talent, sense res especial, aconseguís reunir a 1300 persones en una plaça mentre jugàvem a “jocs d’esplai”. Però així va ser.

Quan va acabar el Tindercat presencial vaig sortir de la carpa de darrere l’escenari on ens ajuntàvem. La meva idea era anar a preguntar a la gent que els havia semblat o quines sensacions havien tingut. Només sortir d’aquesta àrea em vaig trobar amb l’1%. Vaig parlar amb algun d’ells i vaig rebre crítiques constructives força coherents, però aquell no era el moment. Jo només volia gaudir amb els meus. Només una crítica em va afectar. Em van dir: “És que ets d’ESADE, et mereixes que et critiquem…” en aquest moment vaig recordar la cançó del meu estimat Miki i ho vaig entendre tot. A la vida hi ha gent que no li agradaràs pel fet de ser qui ets. Pots dedicar hores i hores en intentar agradar aquesta gent, que mai ho aconseguiràs, perquè et continuaran vigilant per veure com fracasses. En comptes d’això has d’invertir aquestes hores a estimar i recordar a les persones que estimes que ets allà, perquè recorda que no sempre hi seran.

L’èxit del 22 va ser col·lectiu. De tot l’equip. Dels voluntaris i de la gent que va venir a gaudir. Sense algun d’aquests engranatges, el Tindercat del 22 no hauria estat possible i, el que vam viure, no ho canviaria per res. 

Finalment, m’agradaria anunciar que el format Tindercat presencial només acaba de començar.

Tu també tens coses a dir? Escriu a la revista

Més d'aquesta edició...

Que ballin els gegants!

De totes les velles imatges que han pres estat en l’ànima del poble, no n’hi ha cap que pugui igualar-se a la dels Gegants

Que aprendre sigui un plaer

"La inestabilitat dels horaris, la gestió constant de l’imprevist i una pedagogia que s’allunya de la reflexió: què hauria de ser aprendre? "

- Més d'aquesta edició -

Que ballin els gegants!

De totes les velles imatges que han pres estat en l’ànima del poble, no n’hi ha cap...

Que aprendre sigui un plaer

"La inestabilitat dels horaris, la gestió constant de l’imprevist i una pedagogia que s’allunya de la reflexió:...

- Recomanats -

Que ballin els gegants!

De totes les velles imatges que han pres estat en l’ànima del poble, no n’hi ha cap...

Que aprendre sigui un plaer

"La inestabilitat dels horaris, la gestió constant de l’imprevist i una pedagogia que s’allunya de la reflexió:...

PORTADA  •  NOSALTRES  •  ARXIU  •  ESCRIU  •  SEGUEIX-NOS!

© Copyright 2022 l’Universitari. Tots els drets reservats. | Desenvolupament web per Pol Villaverde