novembre 2021 / LA COLUMNA

(Des)encís europeu

Cèlia Estruch

La Unió Europea: aquell ens intangible plasmat en institucions, lideratges i fons de recuperació als mitjans. Per a molts, un projecte allunyat i elitista. Per a d’altres, una gran oportunitat de desenvolupament econòmic més enllà de les fronteres nacionals. 

“[…] segons diversos acadèmics, com Striessnig i Lutz, la identificació de la ciutadania amb un sistema polític és una condició necessària per a l’estabilitat i la legitimitat d’aquest.”

Amb la voluntat d’unificar ambdues inclinacions, l’any 1992, en la ratificació del Tractat de Maastricht, la UE va manifestar la pretensió de construir un fort sentiment d’identitat comuna per a tots els països membres. El raonament rere aquest fet semblava clar: segons diversos acadèmics, com Striessnig i Lutz, la identificació de la ciutadania amb un sistema polític és una condició necessària per a l’estabilitat i la legitimitat d’aquest.

Els propòsits dels anys 90, nogensmenys, podrien haver caigut en l’oblit si no fos perquè esdeveniments recents com el Brexit i l’auge de l’extrema dreta arreu del continent han empès de nou, com a mecanisme de resposta, la identitat europea a l’agenda política. Per això, degut a la determinació dels líders europeus de mantenir l’statu quo, i amb la mirada posada en les properes dècades, les generacions més joves han esdevingut el punt de mira. La consolidació del projecte europeu depèn, en gran mesura, de l’aposta de les properes “fornades” per a continuar el procés d’integració supranacional. En el cas contrari, si l’euroescepticisme augmenta significativament, la caiguda de la Unió Europea sembla inevitable.

“En els fonaments de la construcció d’un sentiment de pertinença, però, s’acostuma a trobar un conjunt de valors i arrels històrico-polítiques comunes, un punt de partida que en aquest cas s’hauria de posar en quarantena.”

Caldria, però, aclarir què vol dir identitat europea. Segons la literatura, és una identitat política-cultural, inclusiva de les subidentitats nacionals i regionals i vinculada amb el manteniment del multiculturalisme. En els fonaments de la construcció d’un sentiment de pertinença, però, s’acostuma a trobar un conjunt de valors i arrels històrico-polítiques comunes, un punt de partida que en aquest cas s’hauria de posar en quarantena. La UE és un projecte relativament recent, inicialment econòmic, i que no comprèn tot el territori del continent que porta per nom. Per això, segons Bruter, l’europeisme segueix una lògica “top-down”, és a dir, ha estat promogut pels líders polítics de la UE a través de l’exposició contínua a símbols i la institucionalització del sistema de governança, amb l’objectiu d’estimular aquest sentiment de cooperació entre la ciutadania.

Per a trobar una sortida a aquest atzucac, doncs, una opció plausible seria acceptar la visió instrumentalista, que exposa que qualsevol sentiment d’identitat es recolza en un càlcul d’interès personal. A la UE, jugarien a favor de la pertinença, per exemple, l’oportunitat de participar en un Erasmus o gaudir del lliure moviment en l’espai Schengen – la meva recerca presentada al mes de juny confirma que els joves que s’han beneficiat d’ambdues conjuntures es senten més proeuropeus. Però, sortiria realment el càlcul amb nombres verds si a l’altra banda es ponderen els sentiments que emergeixen de la creixent vulnerabilitat dels joves, la incertesa i les crisis viscudes?

La instrumentalitat de les actituds proeuropees, segons Delgado-Moreira, resulta en una identitat feble que s’acosta al concepte liberal de ciutadania. Quan s’enfronta al culturalisme nacionalista, la població se sent menys apel·lada per la comunitat europea, tot i que fer generalitzacions per a tots els joves és complicat, ja que el context nacional i/o regional pren rellevància quan es demana pel: “i tu, et sents europeu?”. 

En tot cas, la qüestió segueix oberta, i la UE no deixa de ballar a la corda fluixa. Si en voleu saber més, podeu llegir la meva recerca sencera publicada recentment per l’EUSTT, el think tank dels estudiants de l’aliança d’universitats Eutopia.

Tu també tens coses a dir? Escriu a la revista

Més d'aquesta edició...

Els límits de l’humor, a debat

Amb la recent indignació pública al voltant de la cancel·lació de l’humorista Dave Chappele, cancel·lat per fer comèdia que ofenia la comunitat transgènere, la pregunta...

Entrevista a Carlos Carrizosa

Carlos Carrizosa és un polític i advocat català. Actualment, capitaneja Ciutadans a Catalunya, partit on milita des dels seus inicis. Malgrat el sotrac a les...

La revolución de los NFT

"Gato nyam", el icónico vídeo de un gato volador, ha sido vendido en subasta por un precio de 600.000 dólares. El meme ha sido ofrecido...

- Més d'aquesta edició -

Entrevista a Carlos Carrizosa

Carlos Carrizosa és un polític i advocat català. Actualment, capitaneja Ciutadans a Catalunya, partit on milita des...

- Recomanats -

El model d’avaluació, a debat

En aquesta edició dediquem la secció Versus a confrontar visions sobre la manera d'avaluar els estudiants universitaris....

PORTADA  •  NOSALTRES  •  ARXIU  •  ESCRIU  •  SEGUEIX-NOS!

© Copyright 2021 l’Universitari. Tots els drets reservats. | Desenvolupament web per Pol Villaverde