octubre 2020 / ACTUALITAT

L'independentisme descafeïnat

Martí Lagresa

Durant molts segles la relació entre Espanya i Catalunya s’ha caracteritzat pels nombrosos estira-i-arronses protagonitzats pel moviment independentista, en alguns moments més discrets i en altres més atrevits, però sempre presents. No obstant, si haguéssim de fixar un abans i un després d’aquest moviment en els temps recents, aquest hauria de ser indubtablement el que es va produir l’any 2009.

Després d’anys d’acèrrim autonomisme a les nostres institucions, una nova fornada ideològica s’albirava entre la societat catalana. Prova d’això va ser l’atrevida consulta sobre la independència de Catalunya que va proposar el municipi d’Arenys de Munt. Malgrat l’aparició de molts contraris a la votació, així com els moviments d’extrema dreta que es van manifestar, protagonitzats per Falange Española, Arenys va aconseguir posar la primera pedra d’un nou independentisme ferm que demostrava tenir el camí i les idees molt clares.

A partir d’aquell moment es va produir un degoteig constant de mostres d’un nou corrent independentista que agafava una nova embranzida esperançadora, com ara el sorgiment de l’AMI, l’ANC o les manifestacions multitudinàries que tornaven a posar en primer pla les consignes de ruptura amb l’Estat espanyol que, fins aquell moment, es creien oblidades.

Però lluny d’aquest miratge, la mostra de força al carrer no es va traslladar a les institucions. La política catalana es trobava ancorada en un pensament autonomista que només feia que perpetuar l’agonia de milers de catalans. La consulta “plebiscitària” de l’any 2014 va aconseguir una forta cobertura mediàtica, tot sigui dit, però a la pràctica ens va deixar al mateix punt de sortida. I el simbolisme, corroborat pels propis declarants del Referèndum de l’1 d’octubre i tot el ball de cadires i d’interessos que s’ha succeït posteriorment, han acabat aixafant les últimes esperances que, des del primer dia, la població mobilitzada havia dipositat als representants polítics, a l’expectativa que es produís l’estocada final.

La política catalana es trobava ancorada en un pensament autonomista que només feia que perpetuar l’agonia de milers de catalans.

D’ençà fins el dia d’avui tot és sabut. Els partits polítics catalans han demostrat ser a Catalunya un cavall de Troia al servei de l’Estat espanyol amb un objectiu clar, aixafar qualsevol aspiració de l’independentisme. D’altra manera no es pot explicar que els partits i els seus membres cridessin a la mobilització per després desconvocar i deixar a mercè dels antiavalots a tots els presents. O que, per altra banda, impulsessin noves plataformes sota la bandera de la transversalitat aconseguint precisament tot el contrari, un xoc frontal entre els mateixos socis de Govern.

En definitiva, el que és evident a ulls de tothom és que l’assoliment de la independència passa per aconseguir nous lideratges lluny de la política. Perquè només amb un full de ruta atrevit que aporti noves vies per la desitjada llibertat, i no sense abans fer autocrítica del passat, aconseguirem aquest objectiu.

Tu també tens coses a dir? Escriu a la revista

Llegeix més articles...

Entrevista a Laura Vilagrà

Laura Vilagrà és l’actual Consellera de Presidència de Catalunya i un dels tres integrants del govern català a la taula de diàleg. Nascuda a Santpedor,...

Llegir >
Contra los partidos políticos

Escribió Rosseau en El Contrato Social: “La soberanía es el ejercicio de la voluntad general y el soberano un ser colectivo que no puede ser...

Llegir >

PORTADA  •  NOSALTRES  •  ARXIU  •  ESCRIU  •  SEGUEIX-NOS!

© Copyright 2020 l’Universitari. Tots els drets reservats. | Desenvolupament web per Pol Villaverde