En defensa del k-pop (i les boyband)

Poques deuen ser les persones que, arribats a aquest punt del segle XXI, no hagin sentit a parlar del k-pop. Aquest fenomen musical amb gènesi a Corea del Sud la dècada dels noranta, està arrasant el món amb les seves melodies i balls colorits com un tsunami —no és casualitat, en aquest sentit, el terme “hallyu” que es tradueix com onada coreana. No obstant això, observem la tendència per part dels mitjans occidentals a caracteritzar-lo com entreteniment manufacturat i despersonalitzat, dirigit a masses de noies adolescents que incrèdulament consumeixen aquest “producte”. Això està, per descomptat, arrelat en la misogínia de la nostra societat i l’amenaça que el k-pop representa per als cànons de masculinitat occidental. Malauradament, aquesta és la visió que adopten moltes persones. 

És interessant, aleshores, plantejar una nova lectura que permeti articular un discurs diferent  sobre el k-pop i, sense obviar les pràctiques, freqüentment problemàtiques, per part de la indústria, una nova comprensió del fenomen. Especialment des d’una perspectiva de gènere, resignificant la figura de la noia adolescent, llargament odiada i parodiada, i celebrant les noves masculinitats.

“Com en el seu dia els Beatles, les bandes masculines de k-pop ofereixen un nou paradigma de la masculinitat”

Fem una retrospectiva: ja des dels Beatles la figura de la noia adolescent que idolatra —“fangirl” en termes “centennial”— una “boyband” ha estat tractada amb paternalisme i infantilitzada. Per què? Doncs pel fet que encarna la figura de la dona desitjant: en aquest context la dona no és l’objecte de desig sinó el subjecte, i això xoca directament amb el llegat misogin de les nostres societats. La incapacitat de la cultura patriarcal de concebre a una dona com a subjecte de desig, especialment envers un grup d’homes joves que prediquen cançons romàntiques i que presenten una dinàmica sana entre ells, fa que aquestes siguin caracteritzades de boges, infantils i impertinents. La dona desitjant sempre ha estat i continua essent una amenaça pel patriarcat.  

“Això està, per descomptat, arrelat en la misogínia de la nostra societat i l’amenaça que el k-pop representa per als cànons de masculinitat occidental”

Però que no ens enganyin: el que realment fa por al patriarcat són les noves masculinitats. Tornem als Beatles: “I Want to Hold Your Hand”, una de les cançons que els va catapultar a la fama. Per què? Perquè en una societat en la qual ens sentim constantment amenaçades en el nostre cos, les dones busquem mostres de masculinitats que no ens amenacin. Res menys amenaçador que un noi que canta que “et vol donar de la mà”. 

Com en el seu dia els Beatles, les bandes masculines de k-pop ofereixen un nou paradigma de la masculinitat, la qual construeixen mitjançant l’expressió plàstica i física del cos a través de videoclips i performances. De fet, en el k-pop impera la cultura “aegyo”, que vol dir bàsicament mostrar un comportament molt “cute”.  

En resum, no hi ha res més catàrtic per a moltes noies adolescents que un grup de nois coreans amb presentació andrògina, cossos ballants, mostres d’afecte i vulnerabilitat entre ells. Li agradi al món o no, el k-pop ha vingut a canviar les coses.