CULTURA

“Gato nyam”, el icónico vídeo de un gato volador, ha sido vendido en subasta por un precio de 600.000 dólares. El meme ha sido ofrecido como un “token no fungible”, una nueva forma de poseer activos en formato digital. Los NFT se presentan como la respuesta digital a los coleccionables, pero ¿son realmente activos de valor o una burbuja a la espera de estallar?

“I was enjoying death”, responia James Bond a la cèlebre “Skyfall”, portant una barba de tres dies i recolzat a l’ombra. I de la mateixa manera que 40 anys abans naixia de la foscor el mite d’Indiana Jones, Bond ressorgeix de les tenebres per encarar una darrera i entortolligada missió.

Poques deuen ser les persones que, arribats a aquest punt del segle XXI, no hagin sentit a parlar del k-pop. Aquest fenomen musical amb gènesi a Corea del Sud la dècada dels noranta, està arrasant el món amb les seves melodies i balls colorits com un tsunami —no és casualitat, en aquest sentit, el terme “hallyu” que es tradueix com onada coreana. No obstant això, observem la tendència per part dels mitjans occidentals a caracteritzar-lo com entreteniment manufacturat i despersonalitzat, dirigit a masses de noies adolescents que incrèdulament consumeixen aquest “producte”. Això està, per descomptat, arrelat en la misogínia de la nostra societat i l’amenaça que el k-pop representa per als cànons de masculinitat occidental. Malauradament, aquesta és la visió que adopten moltes persones.

És interessant, aleshores, plantejar una nova lectura que permeti articular un discurs diferent sobre el k-pop i, sense obviar les pràctiques, freqüentment problemàtiques, per part de la indústria, una nova comprensió del fenomen. Especialment des d’una perspectiva de gènere, resignificant la figura de la noia adolescent, llargament odiada i parodiada, i celebrant les noves masculinitats.

Fem una retrospectiva: ja des dels Beatles la figura de la noia adolescent que idolatra —“fangirl” en termes “centennial”— una “boyband” ha estat tractada amb paternalisme i infantilitzada. Per què? Doncs pel fet que encarna la figura de la dona desitjant: en aquest context la dona no és l’objecte de desig sinó el subjecte, i això xoca directament amb el llegat misogin de les nostres societats. La incapacitat de la cultura patriarcal de concebre a una dona com a subjecte de desig, especialment envers un grup d’homes joves que prediquen cançons romàntiques i que presenten una dinàmica sana entre ells, fa que aquestes siguin caracteritzades de boges, infantils i impertinents. La dona desitjant sempre ha estat i continua essent una amenaça pel patriarcat.

Però que no ens enganyin: el que realment fa por al patriarcat són les noves masculinitats. Tornem als Beatles: “I Want to Hold Your Hand”, una de les cançons que els va catapultar a la fama. Per què? Perquè en una societat en la qual ens sentim constantment amenaçades en el nostre cos, les dones busquem mostres de masculinitats que no ens amenacin. Res menys amenaçador que un noi que canta que “et vol donar de la mà”.

Com en el seu dia els Beatles, les bandes masculines de k-pop ofereixen un nou paradigma de la masculinitat, la qual construeixen mitjançant l’expressió plàstica i física del cos a través de videoclips i performances. De fet, en el k-pop impera la cultura “aegyo”, que vol dir bàsicament mostrar un comportament molt “cute”.

En resum, no hi ha res més catàrtic per a moltes noies adolescents que un grup de nois coreans amb presentació andrògina, cossos ballants, mostres d’afecte i vulnerabilitat entre ells. Li agradi al món o no, el k-pop ha vingut a canviar les coses.